La falsa esperança de l’armilla salvavides

Gazâ és un noi espavilat, per això en els últims cinc anys ha prosperat molt en l’ofici en el qual, des que en tenia nou, l’ha ensinistrat el seu pare: als seus clients, tancats en condicions infrahumanes, els cobra l’aigua; els sotmet a videovigilància i a tortures psicològiques; quan li ve de gust una noia, la viola; els planteja que li venguin un ronyó si no poden pagar serveis extres i de vegades fins i tot, per mandra o excés de sadisme, se n’hi moren un parell… No importa: són emigrants il·legals que ells emmagatzemen i transporten en aquesta macabra passarel·la cap a Europa que és Turquia. El nen és el narrador de Daha!, novel·la punyent amb la qual Hakan Günday (Rodes, 1976) va obtenir el 2015 a França el premi Médicis, potser de les millors obres de ficció sobre aquest drama, que ara es publica a Espanya (Edicions del Periscopi, en català; Catedral, en castellà).

“Quan vaig treure el llibre el 2013 creia que havia posat tot el catàleg d’atrocitats possibles; però vaig ser naïf perquè al cap de poc vaig llegir la detenció d’una gent que venia als immigrants il·legals armilles salvavides falses, carregades amb serradures en comptes de suro; el client no protestaria mai: si en sortia viu, era a Europa; si no, s’ofegava… És impossible descriure res més violent que la realitat”, constata l’autor.

Aquesta violència la diposita Günday als ulls i a la veu d’un nen, tàcita metàfora: “La primera reacció del nen és veure els immigrants com a culpables perquè torben la seva felicitat, el fastiguegen envaint la seva llar; la segona és que, ja que són aquí, doncs a explotar-los… Això és el que fan les societats occidentals”. Després hi ha la innocència: “Un nen sempre pregunta amb un per què; un adult ja fa massa temps que està acostumat a tot tipus de crueltat i no es planteja gaires coses”.

El fill supera el pare en crueltat, i això que ha estat bon mestre: va sobreviure a un naufragi traient-li l’armilla a un vell immigrant; el seu lema és un “Tu o jo” que sembla el mantra del segle XXI. “El pare li ensenya que ha de sobreviure costi el que costi, que la vida és un conflicte, és el ‘Tu o jo’ i que no es pot viure amb el ‘Tu i jo’; l’altre ensenyament trist és que la vida humana es pot pagar amb diners; si això es pot fer, com també han signat Europa i Turquia, converteix les persones en objectes, i si és així, després es pot jugar amb elles”.

Günday (que no va acabar la universitat, però mostra la seva facilitat metafòrica i bagatge cultural citant Céline, Dostoievski, Descartes i Espriu) es mostra dur amb Europa. “Occident s’ha cregut sol al món, promovent la democràcia només als seus països, sense importar-li que el que passés fos fruit del que han pactat els seus estats, però avui ja ho saben perquè les víctimes de les decisions dels seus governs els piquen a les portes i finestres”. Admet que no ha fet gaire investigació sociològica per a Daha!, encara que sí que ha estudiat informes de la fundació sueca SIPRI sobre armament. “El tràfic d’armes va de l’oest a l’est i el de la immigració, a l’inrevés; Europa s’ha fabricat l’infern a 10.000 quilòmetres de casa i ara se sorprèn d’aquest infern i de tenir-ho més a prop”.

Gazâ és conscient de l’horrible escala de valors del seu pare, però no se’n desenganxa: “És com la llei de la gravetat de la vida d’aquest noi; el seu pare és una presó”. Una adolescent també és la protagonista de la seva novel·la D’un extrem a l’altre, així mateix li costa fugir del seu entorn. “A Daha! em pregunto: un nen pot escapar de presons socials com la família, la religió o l’escola?; perquè els murs d’aquestes presons de carn i ossos són més sòlids que els de granit”. Murs gruixuts. Com es llegeix a la novel·la: la policia o el mitificat grup de rebels kurds del PKK trafiquen il·legalment amb persones. “Tots estan implicats en el sistema: és zona de fronteres, hi ha misèria… Però la clau és que tot està basat en la venda d’esperança, s’hi trafica, encara que sigui una esperança tan falsa com les armilles salvavides”.

En la novel·la (de la qual s’ultima una pel·lícula), hi ha un detall sociopolític significatiu: a l’ajuntament de la localitat, qui dona les ordres no és l’alcalde sinó l’encarregat de la neteja de l’edifici, només perquè està per sobre del polític en la seva congregació religiosa. És una altra paràbola de la situació que viu Turquia, amb 88.642 detencions des de l’estrany cop d’estat del juliol passat. “Des de finals dels 60, grups vinculats al culte religiós, per prendre el poder, han anat educant els fills de famílies pobres i els han anat infiltrant en les institucions; aquesta gent n’ha estat un gran soci del govern durant 12 anys, però ara han començat a barallar-se i s’ha aprofitat un cop d’estat per aixafar l’oposició política”. En la novel·la, el dilema de Turquia es resumeix en la bella metàfora: “És una joveneta bulímica i depressiva. Es veu obesa al mirall d’Orient i esquelètica en el d’Occident”. “Si esculls una identitat… Turquia és bulímica, està en guerra contra si mateixa i falta temps perquè es curi”.

L’escriptor parla amb aquest diari en plena tensió entre Holanda i Turquia per la prohibició holandesa de deixar accedir a ministres turcs per defensar el referèndum que proposa Erdogan. “Si en la consulta triomfa el sí [com va succeir diumenge passat], el viatge de Turquia a la democràcia es detindrà en sec, però amb decisions com les d’Holanda l’única cosa que s’aconsegueix és que un sistema populista ho utilitzi per a la seva victimització; així no aconseguirà que desaparegui, com en un truc de màgia, el suport de milions de persones a Erdogan; Holanda ho ha fet per fer callar la seva extrema dreta, reforçant així la turca”.

El 2012, quan hi va haver la revolta de la plaça Taksim, a Günday li va semblar veure un raig d’esperança: “Aquí van ser-hi els cadells dels turcs blancs, republicans i prooccidentals, amb musulmans més religiosos i socialistes…; és l’única vegada en la història de Turquia que van començar a dialogar entre si, però el baf dels gasos lacrimògens amb què van ser desallotjats va tornar a deixar la gent cega i segueixen aquí, sense veure’s els uns als altres”.