L’anglès que va portar la filosofia de toc a Barcelona

Barcelona i la pilota s’entenen. La història recent ha premiat una filosofia de joc que sacrifica l’efectivitat de l’individualisme en favor d’una certa manera de viure i entendre el futbol. Una cocció lenta a l’olla, una elaboració col·lectiva de les jugades, una senya d’identitat. Johan Cruyff la va portar a l’excel·lència, Pep Guardiola la va perfeccionar i encara la podem palpar en jugadors com Iniesta, Busquets o Sergi Roberto. Parlem de la filosofia de toc, i part del seu origen té accent anglès.

El llegat de Jack Greenwell l’hem de buscar en color sèpia. Va néixer el 1884 a Crook, una petita ciutat de mercaders del nord-est d’Anglaterra molt propera a l’Escòcia on es va inventar el futbol. Fill de miners, va fer els seus primers passos amb la pilota a les categories inferiors del modest equip local, on va estar 11 temporades. La seva gran oportunitat, però, no arriba fins al 1909. Els West Auckland Wanderers –l'equip més important de la regió a l’època– el conviden a participar al Sir Thomas Lipton Trophy, torneig celebrat a Torí (Itàlia) i que compta amb la presència dels clubs europeus amb més renom del moment. La cita és considerada per alguns historiadors com la precursora de l’actual Mundial de seleccions.

La seva actuació en terra dels bianconeri li va valdre el bitllet a Barcelona. Tot i no tenir un paper protagonista en la consecució del trofeu per al seu equip, Greenwell aterrava tres anys més tard a la capital catalana. Era l’any 1912 i tan bon punt es va calçar les botes ja va deixar clar que estava fet d’una altra pasta. El seu control i criteri en el joc eren diferents.

L’anglès va jugar 88 patits amb l’elàstica blaugrana, va marcar 10 gols i va guanyar dos Campionats de Catalunya. Els números avalen la seva incorporació, però el gran impacte va arribar quan va penjar les botes. El debut oficial de Greenwell a la banqueta del primer equip data del març del 1917. Al llibre Mister: The men who gave the world the game, del periodista esportiu Rory Smith, es planteja la possibilitat que, durant els seus primers anys a Barcelona, l'anglès compaginés les taques d’entrenador i jugador de camp, fet que també confirma l'entitat blaugrana.

La seva primera etapa estrictament com a tècnic va durar sis temporades. Sota les seves ordres, l’equip va establir quatre anys d’hegemonia guanyant el títol de la lliga catalana i va guanyar dos cops la Copa del Rei. Tot un èxit. Greenwell va esculpir una matèria primera immillorable. Els pilars bàsics de la plantilla eren tres jugadors essencials, tres tenors que amb el pas dels anys esdevindrien icones històriques del barcelonisme.

La porteria era propietat de Zamora. El que és considerat un dels millors porters nascuts abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, va arribar a Barcelona amb el cartell de fitxatge estrella. Des del primer entrenament la clau del pany barcelonista va estar a les seves mans. En bones mans. El mig camp era territori de Josep Samitier. Amb només 17 anys ja donava lliçons de futbol als rivals i es posava l’afició a la butxaca a força d’acrobàcies i instint. Un dels primers grans ídols de casa i tot un espectacle. La davantera era sinònim de l’home a qui la irrupció de Messi ha deixat sense l’honor de ser el màxim golejador del club. Paulino Alcántara era un jugador filipí fora de sèrie amb la porteria entre cella i cella. La seva efectivitat seria comparable en l’actual plantilla barcelonista a la de l’uruguaià Luis Suárez.

L’estil de joc que plantejava l’anglès tenia vocació ofensiva. L’objectiu era ofegar el rival i posar-lo contra les cordes elaborant les jugades des de la defensa. Els tres solistes jugaven un paper clau, però no només amb individualitats. Formaven part de tot un entramat d’engranatges que funcionava amb la precisió d’un rellotge.

Un dels experiments tàctics més recordats de l’anglès –no precisament per la seva eficàcia, sinó per la seva inversemblança– va ser col·locar Alcántara a l’eix de la defensa. La filigrana no va acabar de rutllar, però va ser un primer pas per establir un concepte que encara és vigent i que tenen molt present a la fàbrica barcelonista. El codi deontològic dels centrals i migcampistes defensius blaugranes porta gravat amb ferro roent una premissa clara: ser capaç de treure la pilota amb criteri. Abans de l’arribada del tècnic de Crook, la tendència convidava a esbutzar una pilotada gairebé per inèrcia.

Vuit anys després de deixar la banqueta blaugrana se’l va convidar a tornar. Era l’any 1931 i la lliga estatal que avui coneixem ja funcionava des de feia més de cinc edicions. Directiva i afició necessitaven un impuls. El totpoderós Athletic de Bilbao, del també britànic Fred Pentland, els havia arrabassat el títol de la competició dues temporades consecutives. Els blaugrana van alçar-se amb el trofeu del campionat català i Greenwell va deixar el club després de 169 partits al càrrec per anar-se’n primer al València i després a fer les Amèriques, on va guanyar el campionat continental amb la selecció del Perú.

El pas del temps ha difuminat l’empremta d’un personatge a qui el món del futbol deu un lloc privilegiat. L’anglès va ser un dels primers a posar les bases que després cobririen de glòria un altre inconformista avançat al seu temps que va aprendre l’ofici als carrers d’Amsterdam. Jack Greenwell i l’holandès volador són història, protagonistes d’un passat gloriós blaugrana. El seu llegat és molt més que això.