Regne de Redonda First

En aquests temps postutòpics, crida l’atenció la persistència de mig centenar de micronacions que s’han plantat al món, amb bandera i idioma inclosos. I quan creixen tants nacionalismes sense Estat, sorprenen aquests micropaïsos que poden acreditar territori i govern. Demarcacions que no al·ludeixen a la Utopia (de Moro) ni a la Ciutat del Sol (de Campanella), però que tampoc mantenen gaire correlat amb Catalunya, Escòcia o el Brexit, posem per cas. Petites jurisdiccions amb la seva història i la seva cultura, encara que no gaire patriotisme, en què queda resolta sense complexos la barreja de realitat i ficció que porta aparellat qualsevol acoblament nacional.

'Atles de micronacions'

Graziano Graziani

Traducció de Lucia Pietrelli

Males Herbes

402 pàg.

19 euros

Això és el que recull l’Atles de micronacions, de l’escriptor i crític teatral Graziano Graziani (Roma, 1978), llibre que no es comporta com una fantasia utòpica ni com la teoria d’una aspiració política, sinó com una agenda concreta amb les dades precises d’aquests emplaçaments. Tant se val si es tracta de la República Roja de Caulònia —situada a la península Itàlica i on es parla calabrès o italià— o de la República d’Kalakuta —ubicada a Nigèria i amb l’anglès com a llengua oficial—, del Principat de Sealand —batut pel mar del Nord— o del Regne de Redonda —banyat pel mar Carib.

En algun cas, l’estatut microscòpic no es refereix a un problema de mida —algunes d’aquestes nacions poden abastar tot Califòrnia o part de la Patagònia—, sinó a la seva nul·la importància en l’ordre mundial.

De les utopies, assumeixen la imaginació i una certa filiació monàrquica (reis i prínceps no falten en el seu model polític), però també un punt llibertari propi d’aquells que han muntat les tendes en un costat del món. Les micronacions recollides per Graziani han estat encoratjades per la literatura i, al mateix temps, per la política i el frau. Les impulsa un afany justicier i alhora un impuls pirata. Així doncs, resulta difícil enquadrar-les en el regionalisme —res a veure amb alguna cosa semblant a l’Europa de les regions— o a les pàtries virtuals tan corrents a Internet. Més aviat semblen encaminar-se a un somni de sobirania personal plena, només assumible des de l’estatut improbable d’“individus-estat”. En qualsevol cas, aquests països no han estat reconeguts mai i la seva amenaça, si n’hi hagués, només afectaria els nostres estats mentals.

Solen ser multilingües i tant poden oferir la ciutadania d’honor a Saddam Hussein (com passa en el Territori Lliure de Mapsulon) com erigir-se en honor de Frank Zappa (com succeeix a Uzupis). També impliquen espais reals que podem visitar en països concrets, tal com la ciutat Lliure de Christiania, a Copenhaguen.

De Dinamarca, precisament, ha arribat aquests dies una notícia curiosa que té alguna relació amb tot aquest assumpte. Resulta que els seus polítics s’han adonat que hi ha empreses amb més poder que molts estats. Així que han decidit nomenar ambaixades virtuals davant d’aquestes corporacions amb un producte interior brut i una influència global més gran que desenes de països. Pot esperar-se que la mesura s’estengui, i que aviat veiem els nostres ambaixadors presentant les seves cartes credencials davant les plenipotenciàries repúbliques d’Ikea, Google, Facebook o Twitter.

Seguint aquest exemple de Dinamarca, no seria cap disbarat proposar que també es nomenessin ambaixadors en algunes de les micronacions comentades més amunt. Al cap i a la fi, amb els polítics que tenim, discutir els problemes del món amb els premis Nobel de Literatura John Maxwell Coetzee o Alice Munro només pot portar-nos guanys.