Poètica del fotollibre

Fa uns dies va obrir la nova seu de Foto Colectania, fundació pionera en el col·leccionisme metòdic —per diferenciar-lo d’altres diletàncies— de la fotografia d’autor, la tasca de la qual s’ha distingit per la reflexió al voltant de les fites de la seva col·lecció i la presentació a Barcelona d’altres col·leccions com universos del gust. El gran local en què s’instal·la canvia per primera vegada la seva activitat secular i deixa enrere els corretjams per titular-se en el rètol de l’entrada, amb l’expressivitat descriptiva del comerç: “Exposicions de fotografia”, situat amb un gran aparador sota els porxos Fontserè, al passeig Picasso. Tot això contrasta amb la discreció de la primera seu del carrer Julián Romea, amagada de les mirades dels vianants com a metàfora de l’arca del col·leccionista. Foto Colectania és ara un espai en tres nivells de profunditat en el qual el visitant veurà des del carrer la seva excel·lent biblioteca i entrarà custodiat per un alt expositor en què es mostra la seva ja extensa tasca editorial, per accedir finalment a la sala d’exposicions, quedant al fons del local el magatzem de la col·lecció. Una disposició que simbolitza el procés que recorre l’aficionat a la fotografia: mirar llibres, comprar llibres, apreciar les còpies i, finalment, col·leccionar.

La inauguració de la nova seu s’ha fet coincidir amb l’exposició Fenomen Fotollibre, compartint cartell amb el CCCB, en què vuit comissaris internacionals mostren l’evolució dels fotollibres, des del seu origen fins als nostres dies, en què ha esdevingut autèntica moda entre els autors joves, per als quals l’exposició serà una veritable experiència pedagògica. El repte de mostrar els fotollibres potser no aconsegueix superar la vivència directa de passar les pàgines, atès que de les luxoses gàbies de metacrilat no poden sortir els continguts intel·lectuals, quedant a la vista només les portades o dobles pàgines per a l’apreciació dels bibliòfils.

La mostra de Colectania, comissariada per Horacio Fernández, autèntic descobridor de llibres, té com a protagonistes l’obra i la biblioteca de tres autors per als quals la literatura ha estat clau. Un, Gabriel Cualladó, la col·lecció de llibres del qual va atorgar als seus col·legues cultura fotogràfica internacional, esquivant la censura franquista. Del mexicà Manuel Álvarez Bravo es mostra el seu gust per la fotografia de totes les èpoques en conjunció amb l’art i la il·lustració. I finalment, d’Henri Cartier-Bresson es reconstrueix la seva biblioteca ideal en paral·lel als retrats dels seus amics artistes. És tota una lliçó comprovar com aquest mestre, tan admirat per tothom per la forma que adopten les seves composicions, deixa de banda el món visual dels fotollibres i recerca en la novel·la, la poesia i l’assaig. Una lliçó que hauria de seguir tot aquell que volgués trobar el seu propi discurs fotogràfic: nodrir-se de música, de literatura i de cinema, tan necessaris per refermar la comprensió de la vida i, de passada, per entendre en profunditat el que narren els admirats llibres de fotografia.

L’amor per la fotografia comença amb el llibre. No es pot invertir el procés sense caure en el perill de mirar en fals, de posseir estampes buides de contingut. Una fotografia sola, presa d’una en una, no ens oferirà mai l’aire que l’autor ha volgut condensar. La marca d’un autor, podríem dir, es dedueix de l’anàlisi de les sèries i les compaginacions recollides en els llibres. Els fotollibres, narracions sense text, porten a la nostra memòria idees, llocs, moments, versos i músiques. Són una experiència en si. I cada vegada que els mirem apareixeran detalls nous, tan reveladors que ens sorprendran com acabats de descobrir. De la mateixa manera que parlem d’un poeta sense recitar de memòria els seus poemes, els fotollibres ens deixen un pòsit de vegades indescriptible. Potser no puguem recordar les imatges una a una, però en retenim la idea. Quan ens afecta, se’ns obre una porta d’entrada a la vida diferent i exclusiva que ens haurà fet entendre alguna cosa de nosaltres.