L’illa de la novel·la

La novel·la reclama constantment el seu espai. No sabem exactament ni quin és, ni on és. És per això que el reclama, perquè altres narratives li furten el terreny. Primer la premsa, després el cinema, el documental i, des de fa un temps, les sèries, però la novel·la continua el seu camí. Agafa els materials que li dona el passat, i mira de bastir alguna cosa que duri. L’energia que té és enorme, és la mare de totes les creacions modernes, l’han assassinada tantes vegades que haurem de pensar que cada vegada que anuncien la mort de la novel·la el que fan és demostrar la seva regeneració constant.

Tot això és el que fa i aconsegueix l’alemany Lutz Seiler (Turíngia, 1963) a Kruso: reconquerir l’espai per a una història de 500 pàgines, un argument nou que explica què va passar a l’RDA —i de retruc a Europa— i per què això ens explica a tots plegats una mica. L’Ed Bendler, el protagonista, arriba a una illa on Kruso, Alexander Krusowitsch, fa d’alma mater d’un restaurant que té forma de vaixell, els fonaments del qual s’han de reforçar perquè el mar se’ls menja. Seiler ens situa a l’illa de Hiddensee, la terra promesa que fa de refugi d’homes que es recolzen els uns en els altres per no caure.

La història ens porta a l’època en què tot està a punt d’enfonsar-se. Les economies de l’Est fan fallida i comencen a caure les fronteres i fins i tot el mur que separa els dos Berlins, les dues Alemanyes. Els qui se’n van, els qui volen fugir, els qui no troben enlloc més on anar, com l’Ed, el protagonista que marca el fil conductor de la novel·la. Seiler rebutja el folklore polític amb què se sol amenitzar aquest tipus de llibres, no hi ha cap història d’espies perquè ja no hi ha gaire res que pagui la pena espiar, no hi ha redempcions ideològiques perquè la novel·la impugna les pel·lícules políticament correctes sobre l’Europa de l’Est. El seu terreny és un altre. A canvi, la vida desborda les pàgines, els sentits són tan importants aquí com ho són per als nàufrags que saben que necessiten afinar-los si volen sobreviure.

El llibre, més que una lliçó de supervivència, és una lliçó de sobrevivència, de reflexió sobre el temps que s’està vivint, usant, passant, gastant, que ens viu, ens usa, ens passa i ens gasta: “L’Ed exsudava pencant el vell pòsit de pensaments i sentiments. S’hi matava fins que tocava el fons estable de l’extenuació, i durant aquelles hores se sentia pur, redimit de si mateix i de la infelicitat; no era ni més ni menys que un rentaplats que aguantava prou bé el tipus enmig del caos”. És el temps que torna a necessitar la novel·la. Un temps que conté tots els anteriors, que conté les vides dels que apareixen en els llibres de Bulgàkov, Defoe o Plenzdorf, però també en els poemes de Trakl o Rimbaud. La novel·la ho vol tot, Seiler ho necessita tot per poder desbrossar i construir allà on no hi havia res.

La relació dels dos homes desborda la de Crusoe i Divendres. Kruso és Alexander Krusowitsch, un cognom del qual no acabem de saber del cert quina part té d’alemany i quina té de rus, és Alexander-Aloscha, aquella mena de Karamàzov que també necessita fer un petó a la terra que el salva i que el renova; el Krusowitsch que surt del matrimoni entre un general rus i una artista de circ; el Crusoe que acull i modifica tota la història de l’Ed, que passa com una novel·la d’aventures, que és la millor manera d’explicar què passa al món, què va passar a Alemanya i què va passar als alemanys, que, al cap i a la fi, també van ser nàufrags de la història. Seiler, poeta, sembla omplir totes les trames de significats, de trames que s’enfonsen en la literatura de temps passats.

La història hi és, però la història de Seiler és la història de les metàfores que la literatura ha creat per crear mons. Han passat trenta anys d’ençà que Coetzee va escriure el seu Foe, potser per això Kruso és un relat de relats que es construeix contra les onades que volen erosionar el vaixell Klausner. De fons se sent el brogit llunyà d’un timbal de llauna que ressona en una muntanya màgica. Remet, a la seva manera, a llibres com La lluitadora d’ombres, d’Inka Parei, o, de lluny i de prop, Lliçó d’alemany, de Sigfried Lenz, també traduït per Joan Ferrarons i també publicat per Club Editor.

L’illa de la novel·la és un gran continent.