El novíssim PSC

Va ser el 1987. El PSC es trobava en la fase àlgida del seu domini municipal, contribuïa amb 21 diputats a la confortable majoria absoluta del PSOE i tenia un ministre de pes al Govern de Felipe González. No obstant això, a la Generalitat regnava Pujol, i el corró parlamentari de CiU va dictar la llei d'Ordenació Territorial de Catalunya (LOTC), que dissolia la Corporació Metropolitana de Barcelona, percebuda pels convergents com un amenaçador contrapoder.

L'alcalde Maragall, ferit en les seves aspiracions supramunicipals, va proposar a l'executiva del PSC presentar, a través del PSOE, un recurs d'inconstitucionalitat contra la LOTC. Però el gruix de la direcció del partit, i singularment el seu primer secretari, Raimon Obiols, van decidir no fer-ho. Tenien encara en ment el paperot de la Lliga contra la Llei de Contractes de Conreu del 1934 —un partit catalanista impugnant una llei catalana davant el Tribunal de Garanties Constitucionals republicà— i van creure que la posició central del Partit dels Socialistes a Catalunya era incompatible amb voler tombar davant un tribunal de Madrid una llei democràticament aprovada a Barcelona.

És obvi que aquell PSC dels anys vuitanta ja no existeix. Vam tenir una evidència contundent d'això el 4 de novembre del 2015, quan el primer secretari Iceta va posar-se a la foto juntament amb Inés Arrimadas i Xavier García Albiol a l'entrada del Tribunal Constitucional, abans d'acudir els tres junts a presentar les seves impugnacions contra el dret del Parlament català a debatre i votar una “declaració de desconnexió” respecte d'Espanya.

Per si encara en quedaven dubtes, el mateix Iceta ho va ratificar el cap de setmana passat: si els Pressupostos de la Generalitat per al 2017 contenen “qualsevol esment a la consulta” —una consulta o referèndum, per cert, que el mateix PSC portava al seu programa electoral del 2012—, el partit demanarà als “companys del PSOE” que presentin recurs d'inconstitucionalitat davant el TC. Han volat definitivament els vells tabús.

I van volar perquè, al llarg de l'últim bienni, i sobretot de l'últim semestre, la naturalesa política de la sigla sorgida de la triple fusió del 1978 ha patit un canvi radical. Sí, d'acord, la teòrica sobirania del PSC va tenir sempre (des de la LOAPA) una praxi problemàtica; i el grup parlamentari propi es va evaporar el 1982 per no tornar; i el PSOE governant (des de Tomás de la Quadra a Maleni) va atendre molt malament els interessos específics del seu “partit germà”. Però ni Felipe ni Zapatero en el zenit de les seves respectives fortunes polítiques van humiliar el PSC com ho ha fet la gestora presidida per Javier Fernández, amb la submisa col·laboració d'un Miquel Iceta disposat a tot abans que caure de la cucanya.

Fervorós marxista-grouchista (“aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres”), Iceta va passar del “Pedro, sigues ferm! Deslliura'ns de Rajoy i del PP! Per Déu! Deslliura'ns d'ells! Aguanta! Resisteix les pressions!” (24 de setembre), de beneir el no és no dels set diputats del PSC (29 d'octubre), a capitular sense condicions davant les amenaces dels gestors interins de Ferraz. No pot descriure's d'una altra manera l'acord rubricat el 7 de març, el punt tercer del qual estableix: “Correspon al PSOE la definició de la posició política dels socialistes en els assumptes de naturalesa i rellevància constitucional, així com en aquells l'aplicació dels quals excedeixi de l'àmbit territorial de Catalunya”. Amb aquesta lletra i l'esperit que la impregna, la futura política de pactes del PSC queda completament lligada de mans i peus.

L'articulisme patriòtic madrileny celebra el pacte Iceta-Fernández i el descriu com “una renovació del socialisme català, depurat d'incrustacions molt més identitàries que socialdemòcrates”, encara que li quedi algun recel sobre el futur: “El PSC, en el nou marc de relació amb el PSOE, no pot tornar a les ambigüitats”. El problema que tal vegada des de la Porta del Sol no es percebi és que, sense les ambigüitats i les incrustacions identitàries que van cimentar els seus grans èxits, el PSC ja no és el PSC dels “trenta gloriosos” (1978-2008), sinó una força menor que es mou en el 15% dels vots, amb prou feines l'ala esquerra del front unionista que completen C's i PP.

La direcció del PSC ha aconseguit evitar que Ferraz ressuscités la Federació Catalana del PSOE..., al preu de convertir de facto el PSC en aquesta federació autonòmica, obedient i sucursalitzada.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.