Tacar
El Madrid se sent l’administrador de la Copa d’Europa i quan passen coses imprevistes, com el 6-1, s’enfaden Florentino i Ramos
No hi ha manera que s’acabi el partit Barça-PSG. Els culers el jugaran tota la vida, i és molt natural, perquè no s’havia viscut mai una remuntada tan grossa com la del Camp Nou. També en parlen molt encara a l’estranger, especialment a Anglaterra, i es pot arribar a entendre que l’equip d’Emery no se’l pugui treure del cap i es queixi a la UEFA per l’arbitratge d'Ayketin. Hi ha hagut qui fins i tot n’ha demanat la repetició, com si no pogués ser que quedessin 6-1. Tampoc el donen per acabat, de cap manera, a Madrid.
El vicepresident del Betis, que diumenge va ser al Bernabéu, assegura que Florentino Pérez treu foc pels queixals, i ja se sap el que va dir el capità Sergio Ramos: “Ha estat un partit històric en tots els sentits”, una frase d’aquelles fetes a mida, pensada com a consigna, perquè després els periodistes preguntin si es refereix també a l’arbitratge i el jugador respongui que no té res més a afegir, o si de cas, expliciti que els futbolistes del Madrid no fan com Piqué, qualificat com el piròman de tot plegat des que es va queixar dels col·legiats a la Lliga.
Al Madrid li cou la classificació del Barça de la mateixa manera que al Camp Nou no es paeixen les victòries dels del Bernabéu. No té res a veure amb els temps en què els madridistes eren capaços d’aplaudir Ronaldinho i els barcelonistes es treien el barret davant de Cunningham. Una cosa és la Lliga i l’altra, la Champions. El Madrid se sent l’administrador de la Copa d’Europa perquè la va fundar i és qui més vegades l’ha guanyada (11) i, per tant, la vetlla fins al punt que quan passen coses imprevistes, com el 6-1, s’enfaden Florentino i Ramos.
Les declaracions del central del Madrid s’explicarien des d’aquesta perspectiva: la història del futbol europeu és blanca, i si el Barça va tenir algun protagonisme va ser per la gràcia d’Ayketin. No és nou que es parli dels arbitratges del Barça. Ja va passar quan els blaugrana van eliminar el Chelsea a Stamford Bridge després d’una actuació polèmica d’Obrevo i quan els blaugrana van guanyar al Bernabéu per 0-2 i Mourinho va posar el crit al cel perquè Stark va expulsar Pepe. La mirada dels clàssics ha canviat des dels duels Guardiola-Mourinho.
Ja se sap que la rivalitat és extrema i tots dos clubs es fan la guitza des que Messi va arribar al Camp Nou. També el barcelonisme acusa el Madrid d’haver guanyat més d’una Champions amb gols fets amb fora de joc, per exemple, de Mijatovic o de Sergio Ramos, i que els primers trofeus no s’haurien de considerar pròpiament com a Copes d’Europa. La baralla ha anat a més amb els anys, perquè els trofeus es paguen molt cars i les entitats necessiten fer caixa per poder pagar futbolistes com Cristiano Ronaldo o el mateix Messi.
El temor és que aquesta animadversió degeneri en ràbia des que és atiada pels mitjans de comunicació i tots plegats acabem prenent mal, com escrivia dimarts Àlex Santos en un molt bon article a L’Esportiu. Ja fa temps que en el futbol s’ha perdut el respecte, ple de falsos somriures a les llotges, i el fair-play és cosa de nens, com si no hagués existit mai Pedro Zaballa, aquell futbolista del Sabadell que va preferir tirar la pilota a fora abans que marcar a porta buida al Bernabéu perquè Junquera, el porter del Madrid, estava estès a terra, abatut per Espíldora.
La defensa dels colors consisteix a elogiar el propi equip fins a desvirtuar-lo i, al mateix temps, tacar els de l’equip rival, menystenir els seus triomfs, sospitar dels títols que pugui guanyar, tant hi fa que sigui a Madrid com a Barcelona. La diferència és que el megàfon del Madrid a Espanya és molt més gran que no pas el del Barça. El duel futbolístic s’ha convertit en una gran pugna periodística. No hi ha res més rendible i barat en època de crisi del negoci de la premsa que activar el gas sentimental.
El conflicte o el contenciós, i les mitges veritats barrejades amb les mitges mentides, la maleïda postveritat, venen més que no pas la informació. Per què s’han de gastar diners en la compra dels drets audiovisuals si es pot fer un programa d’hores simplement interpretant i especulant amb una imatge? Per què s'ha de pagar per cobrir un partit si dona més audiència fer broma amb les transmissions que n’han fet els altres? Per què s'ha d'anar al camp si els partits es veuen més bé des de la pantalla gegant de la redacció? Sovint la burla ha substituït la ironia i el sentit de l’humor.
En general, tot és molt més barroer des que el periodisme de club s’imposa al periodisme esportiu i es premia el hooliganisme. Ara es tracta de veure qui la diu més grossa, qui s’inventa la paraula més grollera o la tesi més esperpèntica, riure les gràcies als ídols i provocar l’odi als contraris, crear dubtes o fer creure que quan guanyen els nostres és un signe d’honestedat i quan ho fan els rivals és que han fet trampa. Tot es resumeix en a favor i en contra. On anirem a parar? Impossible aturar el soroll del Barça-PSG ni amb el sorteig dels quarts de la Champions: Bayern de Munic-Reial Madrid i Juventus-Barça.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.