La mort dels patricis

Ara fa justament 70 anys —sempre fa anys d’alguna cosa, però això agrada molt al periodisme— Thomas Mann escrivia un text, més tard recollit dins l’aplec Altes und Neues (El vell i el nou), en què presentava una visió madura de Buddenbrooks, la seva primera novel·la llarga, publicada el 1901 quan l’autor només tenia 25 anys. La crítica, habitualment, es va conformar sempre a considerar aquesta obra mestra com la presentació del declivi de la burgesia i de l’activitat comercial —-a través de quatre generacions: del vell Johann a la mort del seu besnet Hanno; val a dir, de 1835 a 1876— d’una família de Lübeck, ciutat hanseàtica del nord d’Alemanya: una família, per cert, que ostenta els mateixos noms de fonts que els avantpassats de Thomas Mann, cosa que permet afirmar, sense més recerca, que la novel·la de Mann va ser un repàs de la seva memòria i vivències en el si d’una família acomodada, decaiguda només relativament. 

Però un examen més a fons d’aquests Buddenbrooks ens permet filar més prim als nostres dies, en part gràcies al que va explicar l’autor en el dit aclariment de 1947. Qualsevol lector fi i amb perspicàcia haurà estat capaç, sens dubte, d’adonar-se de les precisions tardanes de l’autor a l’entorn de la seva primera gran obra.

Per començar, Mann no podia exagerar el declivi econòmic d’una família durant els anys que ja hem dit pel sol fet que, a l’Imperi prussià, almenys entre Guillem I i Guillem II, passant per l’efímer Frederic III, els negocis li van anar molt bé a qualsevol emprenedor amb seny i bona pupil·la comercial. Una altra cosa és el que va succeir força més tard, ja en temps de la República de Weimar, quan els dos grans sotracs econòmics de la inflació de 1923-1924 i del cracde 1929 van posar els homes de negocis contra les cordes, la classe obrera en una situació desesperada i, a la fi, tot va convertir-se en el germen del règim nacionalsocialista.

Que Mann tergiversés la situació econòmica d’Alemanya durant el període que abraça la novel·la té, però, una explicació. Aquesta és que Mann no va formar part de la classe mitjana, sempre vulgar —però enriquida amb un esforç molt protestant—, ni hauria desitjat mai de la vida pertànyer-hi. Mann va ser sempre un addicte a la classe patrícia prussiana, classe de la qual el seu pare de debò —com passa també a la novel·la— formava part. Dit altrament: allò que Mann presenta en aquesta novel·la no és tant el declivi d’una burgesia encara no prou estesa a final del segle XIX a Alemanya, com la fi de l’autoritat i de la respectabilitat (en llatí, auctoritas i imperium) de la classe oligàrquica o dels patricis senyorials: poc a veure, doncs, amb l’aristocràcia de sang, que a Prússia es dedicava quasi sempre a la milícia o a l’administració de l’estat.

Ja en aquesta novel·la, i més endavant al gros de la seva obra —almenys fins al final de la primera etapa de la producció del nostre escriptor, val a dir, fins poc després de la Guerra Gran—, Mann advocava per la permanència o el reviscolament d’una Bürgerlichkeit a l’estil romà, un patriciat, com hem dit, solvent, culte, hegemònic, assenyat i conseller de tota activitat política: res a veure, doncs, amb el paper sempre mediocre de la petita burgesia, que, en general, des de la revolució de 1848, no ha donat enlloc gairebé res de gran valor a la història de la cultura. (N’és una gran excepció la burgesia catalana paral·lela al desplegament econòmic de l’època de la industrialització, des de l’últim terç del segle XIX al primer terç del segle XX, en què vam tenir, per sort per al país —com avui és desgràcia no tenir-la—, una classe rica tan interessada en els diners com en els grans afers del país en el camp de la política i de l’alta cultura.)

Molts intel·lectuals d’aquells mateixos anys pensaven igual que Mann i actuaven de la mateixa manera: tots eren exquisits, els uns high-brow, els altres hoch-nässig, amics de l’aristocràcia intel·lectual i espiritual, sempre convençuts que ni el proletariat oferirà a la història cap revolució dels costums, ni la burgesia farà altra cosa que acumular fortuna, si cal a través de la corrupció. Penseu en Baudelaire o Flaubert —pares d’aquesta actitud—, en Mallarmé, en T. S. Eliot, en Paul Valéry, en Virginia Woolf o en Carles Riba, per posar uns quants exemples.

La pregunta que ara emergeix, no tant a Anglaterra o Alemanya com a força altres països del continent, és molt senzilla: per què no ens governen els millors? On ha anat a raure la bona idea que el governant, o els responsables de l’art, l’educació i el pensament, han de sortir dels ciutadans de més patent, idea que travessa la història d’Europa entre Ciceró i... justament Thomas Mann i d’altres homes de gran cultura del seu temps? Ara tothom enalteix “el poble”. Però al pas que van les democràcies occidentals, acabarà tenint raó Flaubert quan deia, pleonasme inclòs: “El poble sempre serà un etern menor d’edat”.