Tra la ra... La Land

Barcelona és culturalment contradictòria, un cas de ciutat original i seductora, espiada i sotmesa per un libidinós comte en texans ajustats. Només en comptades ocasions ha mostrat una mínima emancipació d’aquest buit ambulant i anestèsic al qual la sotmeten els seus polítics, la majoria intrigants i incapaços. Barcelona podria tenir la creativitat pràctica de qualsevol ciutat holandesa, però aquí no hi ha un Cruyff per organitzar el joc i el nostre Messi fa temps que va alçar el vol fart de tanta mesquinesa. Reconeguem-ho: la cultura es publicita i comercialitza com si no s’oferissin entrades al Camp Nou en un quiosc de la Rambla. Ja ho saben: benvinguts a la Ciutat Comtal, amb les seves estrelles Picasso, Miró, Gaudí, Tàpies... els germans Roca, els Adrià.

Segueix sent una incògnita el perquè de l’exagerat pressupost per a exposicions d’aquest centre fantasmàtic al final de la Rambla que és l’Arts Santa Mònica, com si l’aura del nom li donés el privilegi de les xifres, més de dos milions d’euros si es compara amb el del MNAC, que no arriba ni a la meitat, o amb la gairebé nul·la aportació a la Fundació Tàpies. Per increïble que sembli, la Virreina té més diners per programar que el Macba, tot i que és de justícia dir que acaba de clausurar una mostra extraordinària, la dedicada al cineasta i escriptor alemany Alexander Kluge. La retrospectiva de Margarita Andreu (1958-2013) al Tecla Sala de l’Hospitalet, feta amb dos duros, és torrentosa i diàfana, un deu per al director del centre, Antoni Perna. Segueixen les picabaralles de poble sobre aquella mostra al Macba que va posar el poder de cap per avall, ni que fos per tocar la pera. Com si no haguessin rodat bastants caps. En resum, les possibilitats per imaginar un futur amb més ambició i independència són inexistents si els que ara decideixen només es preocupen d’inventar-se fires d’art amb la mateixa lleugeresa que si es tractés de la d’Abril.

I enmig de tanta mala mar, la Fundació Suñol voga la seva nau sense complexos, amb el timó de la col·lecció particular de l’anònim empresari barceloní. Des del passat mes de desembre, els treballs de Darío Villalba i Joan Rabascall ocupen les dues plantes del centre, amb l’apèndix de les antiescultures de Jordi Mitjà en el Nivell Zero mostrades com “fracassos” o formes imprevistes. De les tres mostres, la més recomanable és l’experiment que planteja Rabascall (Barcelona, 1935) articulat a partir de dues peces separades per 37 anys de diferència: Franco fa esport-Autopistes, Concessionària Espanyola, SA (1975) i Del Big Bang al Big Brother (2012). Les obres formen part de la col·lecció permanent i ara s’exhibeixen a manera d’al·legoria que posa el focus en el procediment i el dispositiu, és a dir, com l’artista selecciona les imatges, com les treballa i modifica per fer-les parlar. L’exercici és útil per entendre els processos artístics i exercitar la reflexió crítica.

El díptic Franco fa esport pertany a una sèrie de 18 peces creades entre 1973 i 1977 sota el lema Spain is Different, una campanya estatal que buscava estimular el turisme. Una fotografia en blanc i negre mostra la figura del dictador practicant el golf al costat d’un anunci de premsa d’Autopistes-Concessionària per captar inversors estrangers, perfecta al·legoria del cinisme, la mentida i les contradiccions que alimentaven l’hidra franquista. L’obra apareix confrontada amb Del Big Bang al Big Brother, aquest cop produïda amb mitjans digitals, i representa una hamburguesa de diversos pisos farcida amb “fragments” de la societat tecnològica i dels estereotips del sistema de consum dominant. Sobre ella, una pantalla d’ordinador ofereix la imatge d’una galàxia que explota, el cosmos, i que ordena l’aliment disponible per al Gran Germà. El visitant pot imprimir-la i endur-se-la a casa. Una representació d’una representació.

I ara sí. L’al·legoria sembla expandir-se en un ectoplasma d’aspecte lluminós fins a cobrir la ciutat. Treball La La Land.