Donés i la paparra

BRAF és un gen que elabora la proteïna B-RAF. Aquest gen pot mutar en molts tipus de càncer. Això diuen les enciclopèdies que és el BRAF. Pau Donés s’ha fet una samarreta amb aquest nom i la passeja per l’hospital on el tracten de càncer de còlon. Però Donés fa servir un altre vocabulari per parlar dels “bitxos dolents”: “garrapata (paparra)”, “cabroncete”...

Això ho sabem perquè Donés i Albert Solé han fet una pel·lícula, Jarabe contra el cáncer, on mostren els primers mesos del seu tractament. El seu tractament i la seva nova vida de malalt. És una narració que principalment vol lluitar contra l’estigma de la malaltia i que té el gran encert de no voler construir el relat en solitari. El càncer “es té a mitges” amb molta altra gent, com li diu Donés al Marc (un jove amb un tumor cerebral). Tampoc la lluita contra ell no es fa en solitari. Òbviament, el malalt és al davant, però el músic ens ensenya la feina de metges i infermeres de la Vall d’Hebron, on el tracten. I documenta, sense necessitat de cap gran escena, no solament l’esforç emocional que ha de fer el malalt, sinó també, per exemple, les infermeres que passen hores i hores a la sala de químio, convivint amb aquelles persones penjades d’una xeringa salvífica, o no (“a l’hospital et sents estimat”). La químio, ho explica Donés, és la que et pot curar però, paradoxalment, és la que té pitjor fama. Per això és important el testimoni de persones que ja viuen el càncer com una malaltia crònica. Per exemple, la Meritxell, que ja porta vuit anys i es pren els controls com una rutina inevitable. “Sé que el càncer m’acompanyarà tota la vida”, comenta amb la família.

Donés no vol donar cap lliçó, l’angúnia pel patiment o la por a la mort és intransferible, però al film se’n poden treure. Primer de tot, en la mesura que ho permeti aquesta senyora dolenta que és la malaltia, no renunciar a la vida, encara que no es pot ignorar la nova circumstància. Les hores de tractament també es converteixen en una forma de vida. A la sala de químio xerren i fan amics. Però Donés també esquia, assaja, passeja o va al futbol amb el Marc. I el film és, a més, un elogi als professionals de la medicina i una reivindicació de la seva feina, de la necessitat d’ajudar-los en la investigació (a Donés se’l veu organitzant un concert recaptatori). Donés és famós des de l’època de La flaca (1997), però a Jarabe contra el cáncer s’exhibeix el malalt que, si de cas, aprofita aquesta exhibició i la seva fama per fer-nos veure el cantó quotidià d’una malaltia molt empastifada de mirades aviciades, supersticioses. Albert Solé fabrica el relat sense cap narrador extern. Són els mateixos protagonistes els que van construint-lo. Jarabe contra el cáncer el van fer a Movistar+ i un dia d’aquests l’emetrà TV3. Atents.

La fi d’ETA. Sense ficció (TV3) va emetre La fi d’ETA, un documental sobre les llargues negociacions per arribar al final de l’organització terrorista. És un treball de Justin Webster, un anglès de Barcelona, amb el guió de dos estimats i admirats companys d’aquest diari, José María Izquierdo i Luis Rodríguez Azpiolea. Novament ens trobem un relat en què, per entendre’l, no cal un narrador setciències. El líder de Batasuna, Arnaldo Otegi i el socialista Jesús Eguiguren en són els protagonistes, però el mèrit de la pau és de més gent, molta de la qual hi surt. Més d’un col·lega ja n’ha parlat, i molt bé. Un gran treball. Només un apunt, diguem-ne, de proximitat. Mayor Oreja, persistent enemic d’aquesta negociació, és capaç d’insistir a la pel·lícula que ETA no està derrotada “perquè hi ha projectes de trencament com el de Catalunya”. Sic.