El mirall català de Trump

La urgència dels plans independentistes i l'hegemonia del discurs d'esquerres a l'agenda política catalana han propiciat l'auge de sectors radicals de la dreta i del liberalisme nacionalista. Alguns destaquen per l'essencialisme en el fet identitari o per una clara xenofòbia contra la societat espanyola; tots coincideixen en maneres agressives de comunicar-se i en la voluntat de trencar ràpid amb el sistema establert.

El periodista Roger Palà va obrir la caixa dels trons d'aquest fenomen el 22 de febrer al digital Crític. Les crítiques contra Palà es van centrar en la comparativa que el periodista establia entre l'alternative right nord-americana –“dreta alternativa”, al-right– i “la nova dreta independentista”, com ho definia Palà. L'alt-right és un moviment antisistema ultradretà, racista i nacionalista. Ambdós realitats són diferents però comparteixen que són fenòmens atomitzats, molt agressius en la seva retòrica i que detesten el progressisme més arquetípic. Una denominació més adient per al cas català seria la que va utilitzar recentment l'excap de llista de la CUP Antonio Baños: “alt-lib, alternative liberals”. Baños va emprar aquest terme per referir-se a la candidatura per dirigir l'Ateneu Barcelonès que encapçalen Bernat Dedéu i Enric Vila, entre d'altres.

Si l'alt-right ha donat suport majoritàriament a Donald Trump, i anteriorment al conservadurisme reaccionari del Tea Party, aquesta nova dreta nacionalista i liberal catalana ha estat propera a CDC i a la seva continuació, el PDECAT. La defensa de Trump apareix en l'argumentari d'algunes de les seves icones més conegudes. Nombrosos representants d'aquest sector ideològic han format part de la Fundació Catalunya Oberta (FCO), entitat de tall liberal vinculada a l'antiga CDC, segons indica la seva web. Alguns d'aquests noms s'han incorporat al col·lectiu liberal i independentista Catalans Lliures, un grup que pretén activar el liberalisme com a opció política de amb vista a una Catalunya independent. Institucions com l'Ateneu Barcelonès, mitjans digitals com El Nacional de José Antich, l'eurodiputat Ramon Tremosa, l'expresident del Barça Joan Laporta o Pilar Rahola han destacat per fer d'altaveus d'aquests alt-lib.

“A sou de Prenafeta”

El 2009, arran de la detenció pel cas Pretòria de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, el digital Directe! –aleshores proper al tripartit, ara fervent mitjà propagandista de Junts Pel Sí (JxSí)– va publicar dos articles que exposaven la reacció de membres de la fundació, avui actius en el procés d'independència: “S'han alçat mitja dotzena de veus defensant la innocència d'alguns dels detinguts, en concret de les patums del pujolisme Macià Alavedra i Lluís Prenafeta. La majoria d'aquests opinadors que posen en dubte l'operació anticorrupció són membres de la FCO, de la qual Prenafeta era vicepresident. Són els periodistes a sou de Prenafeta, les primeres espases de la intel·lectualitat convergent arrenglerades en la defensa del seu principal mecenes”. Directe! esmentava Vicent Sanchis, Enric Vila, Jordi Cabré, Salvador Sostres i Francesc Puigpelat, entre d'altres. D'altres noms que apareixen en aquest article també han mostrat en algun moment solidaritat amb Prenafeta i Alavedra.

El exabruptes i l'amistat de Sostres ha estat un referent en el món alt-lib català. El seu posicionament a favor de Trump és explícit. Membre de la FCO, columnista d'ABC i col·laborador de la Cadena COPE, Sostres va dir el 27 de febrer en aquesta emissora: “Els Estats Units són una idea i aquesta idea ha il·luminat el món. Amb tots els seus defectes i excessos, el president Trump encarna aquesta idea. El diumenge va dir que és hora de treure els americans del subsidi i tornar a la feina. Subsidi físic, subsidi moral. El president Trump encarna l'Amèrica que encara creu que és una bona idea créixer pròspera, segura i lliure, tot i que Europa i el New York Times estiguin massa podrits d'odi i de ressentiment per afrontar el repte, suau com el perill, de viure de nou”.

L'escriptor Francesc Puigpelat ha publicat aquest 2017 un article a Nació Digital defensant un acostament de la Generalitat a Trump per aconseguir el seu suport a la independència: “Donald Trump representa una oportunitat molt interessant per al procés català. Més enllà de les mesures anti-immigració, [...] ¿no li interessaria a Trump donar suport a la independència de Catalunya, com a falca i com a element desestabilitzador de la Unió Europea? La pregunta no és ociosa. Crec que cal pensar-hi una estona. I crec que Romeva ho hauria de considerar. Catalunya no és a l’agenda de Trump, però seria interessant que algú l’hi presentés. Podríem endur-nos la sorpresa que li interessés donar suport al procés per crear mala maror a Madrid, París, Brussel·les i Berlín. I, si fos així, bingo!”

Aprendre de les emocions de Trump

Un dels altres personatges citats en les informacions del 2009 a Directe! era l'escriptor Jordi Cabré. Membre del PDECAT i de la FCO, exdirector de Promoció Cultural de la Generalitat, Cabré també ha exposat, en un article a El Punt Avui, què pot aprendre l'independentisme de Trump i del Brexit: “El relat actual català és molt racionalista i poc emocional, parla de drets fonamentals i de tenir raó i de greuges amb l'Estat, suposo que perquè l'emoció la dona per descomptada. Compte amb això, perquè si bé és bona estratègia dur el vestit de la modernitat i del sentit pràctic, al final el sentit pràctic i la modernitat de Hillary Clinton han quedat aixafats per l'autenticitat emocional, visceral i patriòtica dels trumpistes. No en tindrem prou, doncs, de tenir raó”.

Cabré va publicar el 2015 un article que probablement ha estat el més polèmic de la seva trajectòria a El Punt Avui. Cabré va descriure per què considerava els catalans millors que els espanyols: “No té cap sentit infravalorar-se: comptat i debatut, som millors. «Ui, però no, tampoc no cal dir aquestes coses.» Sí, sí que cal dir aquestes coses. I, en el cas hipotètic que fos cert que no som millors, seria un problema. Seria una vergonya. [...] Som la gent que fem diades com la de Sant Jordi. Nosaltres. Ells no. Ells passegen una cabra amb militars durant la diada nacional. Tenim una densitat de genis per metre quadrat infinitament superior, històricament i en l'actualitat. [...] Nosaltres no hem comès cap intent de genocidi cultural. [...] No hem construït AVE irracionals des del punt de vista econòmic i social. No hem creat un estat artificial basat en una cort, un empresariat del BOE i una tribuna del Bernabéu. «Puertos del Estado, dígame». Nosaltres no hem dut Espanya a la vora del rescat econòmic i el ridícul internacional. Sí, som millors o, almenys, tenim el deure de ser-ho”.

L'escriptor Enric Vila és un dels estendards d'aquesta nova corrent. Membre de la FCO i figura de la candidatura alt-lib a presidir l'Ateneu, Vila ha aprofitat per lloar Trump com un referent antisistema: “El problema de Trump és que els seus opositors no saben perdre, i no són tan demòcrates com diuen. Abans de fer l'esforç de prendre-se'l seriosament, prefereixen agafar-se'l per la vessant més pintoresca i literal, i comportar-se com els indignats de plaça Catalunya [...] És curiós que si Trump diu «America first» sigui xenofòbia, i si ho diuen Obama o Rajoy ―en la versió espanyola― llavors resulti que és patriotisme saludable. Potser té a veure amb el fet que el nou president ha criticat els interessos privats que s'han apoderat de la política internacional dels Estats Units”. Vila ha escrit a Twitter que la premier britànica Theresa May i Trump han de ser referents patriòtics per a l'independentisme: “Tornem al 1714 i veurem amb sorpresa que Trump i May són dels bons, perquè no sermonegen per semblar millors. Xinesos, turcs, francesos, espanyols”.

Vila, tertulià setmanal a Catalunya Ràdio, també ha destacat pel seu menyspreu contra els catalans d'origen espanyol. El 2016 va escriure a El Nacional: “Quan un espanyol insisteix molt que és català, normalment és perquè està intentant destruir el país o aprofitar-se’n amb els mitjans de l’època, com hauria fet abans a cop de fusell [...] Estic segur que els nois del poble que em van intentar apallissar quan era jove perquè no volia parlar-los en el seu idioma, ara es diuen catalans i voten Ciutadans o el PP. La idea que tots som catalans, quan l’única veritat és que tots som ciutadans de Catalunya, és la que permet que l’unionisme exploti el discurs de la legalitat i envernissi l’ocupació militar de democràcia”. Vila també fa d'assot dels comuns; de Colau va dir a Twitter: “La Colau és a Catalunya el que la grip i el whisky dels colons van ser a les tribus índies d'Amèrica”.

L'escarni com a norma

Bernat Dedéu és columnista del diari digital El Nacional i col·laborador setmanal de Catalunya Ràdio. Ha estat conferenciant a la xarxa de biblioteques de la Generalitat, és professor de periodisme a la Universitat Ramon Llull –Dedéu es presenta com a filòsof– i participa activament en la campanya del partit Demòcrates a favor del Sí en el referèndum unilateral. Dedéu ha estat membre adherit de la FCO i és candidat a la presidència de l'Ateneu Barcelonès en les eleccions que la institució celebra aquest març. Té un blog on els insults són periòdics. Alguns dels objectius de les seves ofenses ―inclosos l'autor d'aquest article― són representants de la societat civil catalana que menysprea per les seves suposades febleses. Sobre els periodistes Carles Capdevila i Eva Piquer ha escrit: “Em van pregar que no escrivís més sobre el matrimoni Capdevila-Piquer, per respecte al càncer que pateix en Carles. Segons em diuen, l’Eva digereix malament els meus escarnis, les dosis d’ansiolítics passen de 0,25 a 0,50 amb gràcil facilitat [...] Si en Capdevila traspassés, i Déu no ho vulgui, l’Eva esdevindria automàticament la vídua oficial de la tribu. Atesa la pruïja de les dones per convertir en literatura qualsevol afer de la seva vida, la nostra futura Pantoja no tindria cap pudor en escriure llibres com Saber enviudar o Vídua amb nens”. Capdevila està malalt de càncer.

Al setembre del 2015 va escriure unes línies feridores, de nou contra Piquer, contra el periodista i escriptor Rafel Nadal i contra l'escriptora Najat El Hachmi: “Mentre [Piquer] interviua i llepa l’autor [Nadal], a cada pregunta i a cada nou elogi desmesurat, observo com el cap i el cos de l’Eva procedeixen a reclinar-se fins arribar pràcticament a l’horitzontalitat, mentre simultàniament la panxa d’en Nadal (alimentada durant lustres d’insultar la dignitat de la tribu a El Periódico) va replegant-se més grossota sobre els seus sacsons. La cultura catalana és exactament això: el ventre sadollat de fricandó d’en Nadal i el coll aerodinàmic d’Eva Piquer. Quan fujo d’aquesta escena, pornogràficament embotida, topo amb Najat El Hachmi, que és d’aquest tipus de dones que tenen la mala educació d’escriure sobre coses que els passen: novament, me n’adono que, a cada nou esguard, l’escriptora sembla engreixar-se més i més.”

De nou sobre referents de l'independentisme que considera febles, Capdevila i l'escriptor Manuel Cuyàs, Dedéu va escriure el 2014: “Quan renunciem a la radicalitat del llenguatge, abandonem la llibertat de pensament. Contra el xumet del Capdevila, la meva verga redemptora, curulla d’adjectius. Contra els tics anamòrfics del Cuyàs, imposo els meus ulls blaus impol·luts”. Cuyàs pateix tics en el moviment dels ulls. Bernat Dedéu també es va burlar de l'escriptor Sebastià Alzamora quan aquest, al desembre passat, va escriure un article al diari Ara on relatava el seu procés de desintoxicació de l'alcoholisme: “El diari Ara ja és oficialment el racó del malalt, i tant és així que difícilment passa un sol dia sense que s’hi exhibeixi una afecció o que la psicosi s’apoderi dels seus redactors. Primer fou en Carles i els seus preciosos reality-articles sobre el càncer, les abraçades dels nens i les infermeres sol·lícites; ara és el torn del pobre Sebastià Alzamora, que acaba de confessar-nos el seu alcoholisme, en allò que de ben segur serà el primer d’una sèrie d’articles-teràpia sobre la nova patologia oficial del diari. En Sebastià, pobret noi que fou imparable i descarat, ara va i es dedica a destil·lar tot el sucre de l’alcohol per generar compassió i suscitar el plor de les padrines.”

Afinitat amb Baños

Baños manté una pública afinitat amb alguns d'aquests liberals passats de rosca i ha donat suport a la candidatura de Dedéu en un article a l'Ara: “Dedéu i Enric Vila són els que conec de cos present però veig que a la candidatura hi ha Anna Punsoda i Joan Safont ―ambdós adherits a la FCO―, de qui només conec la ploma. Una bona colla en general. Els nous noucentistes són una mena de gent alt-lib, per dir-ho en modern. Alternative liberals. Això ja és força novetat en una ciutat dominada per l’elit gauche caviar que ja voreja els setanta anys però que actua com si encara en tingués trenta i al món li interessés la novel·la. En aquesta ciutat embogida de cosmopaletisme”. Baños també va assegurar a El Món a RAC1que desitjava que les revelacions de l'exsenador Santiago Vidal fossin certes: "Entenc que fulminin Vidal per bocamoll, per explicar massa coses. Però espero que tot el que diu, sigui veritat". Vidal, entre d'altres coses, informava d'accions il·legals per obtenir dades de la ciutadania, espionatge de jutges i pactes amb Israel per formar els Mossos d'Esquadra. Dedéu també s'ha expressat en aquests termes: “No us histeritzeu, que si fem coses il·legals, com diu el jutge que fins fa ben poc les havia d’esmenar, és que anem pel bon camí. L’Estat ja ho sap tot per molt que li ensenyem les cartes, que els espanyols ―malgrat el que pensa la majoria de la tribu― no són enterament imbècils”. En un article recent per criticar la progressia dels EUA representada a la gala dels Oscar, Dedéu va titllar Espanya de país subdesenvolupat: “Quatre hores donant lliçons de competència, quatre hores regalant etiquetes de savoir faire, quatre hores d’incisius ex cathedra coronats per una cagada digna dels Goya, país del Tercer Món”.

Baños va publicar a El Món un article en què es burlava del progressisme que representen els comuns arran del muntatge artístic que l'Ajuntament va instal·lar aquest febrer al Fossar de les Moreres i que després de dos dies exposat sense cap crítica, la pressió sobtada d'aquests sectors de la dreta radical va forçar-ne el desmantellament per part de grups nacionalistes. Baños va escriure: “Uns estudiants van voler fer una tonterieta sobre «el concepte» de la llar de foc a l’entorn del que, de fet és una torxa, al bell mig del Fossar de les Moreres. Eren uns carrets de supermercat amb maons posadets en fila tot simbolitzant el bla bla del metaconcepte del bla bla. En fi, pura Barcelona dels 90. Però els mateixos veïns, tal com va passar amb l'estàtua de Franco, s’han encarregat d’acabar en un plis amb l’ofensiva de manera natural, pacífica. Com qui endreça els joguets de la canalla”. Baños també va destacar un punt que connecta amb la retòrica populista: “Ells [l'Ajuntament] contracten comissaris amb molts coneixements d’estructuralisme metaconceptual, nosaltres amb la gent del carrer ja fem”.

“Herència: Tea Party”

Dedéu va escriure aquest febrer a El Nacional un article en què plantejava que els barcelonins exageren la seva por davant del terrorisme; ho va fer en aquests termes: “De moment, pobrets de nosaltres, no tenim ni un assassinat a gran escala per poder lluir sang. Només ens queda la por, primer pas per convertir-nos de nou en ciutadans del món”. El diputat de Junts pel Sí Germà Bel va criticar l'article a Twitter: “Ja està bastant vist. Ho feien a la Universitat de Chicago [lleva del liberalisme econòmic més extrem] als 1970 i 1980: mancar ben alt per fer-se escoltar. Herència: Tea Party”.

En aquesta voluntat de provocar per fer-se escoltar, Dedéu ha justificat Trump. Dedéu va escriure al novembre passat: “El cangueli de mitja Europa pel resultat d’unes eleccions lliures i el pànic de l’esquerra nord-americana a patir la humiliació més gran de la seva història ja és una victòria indiscutible de Donald Trump. El multimilionari ja ha guanyat les eleccions de demà perquè ha posat de manifest la insofrible superioritat moral del progressisme ianqui, escudat vergonyantment en una candidata sistèmica [...] Trump ha demostrat que els progres de tota la vida només són contraris al sistema quan el contestatarisme és d’esquerres, Trump ja ha guanyat perquè ell ―amb tota la seva desmesura i amb tota la seva insofrible grolleria elefantina― ha estat el candidat que ha fet explotar els límits de la correcció política que tenalla el vocabulari dels polítics d’occident. Primer fou el Brexit, on els partidaris del remain insultaren els sobiranistes del Regne Unit acusant-los de pagerols indocumentats i ara és la mateixa condescendència (ben habitual en espanyols i imperialistes) la que donarà moltes ales a Trump. El cangueli, aquest cangueli, és la victòria moral de Trump”.

Pocs dies després, Dedéu va afegir a Twitter, sobre la victòria electoral de Trump: “Espero que l'independentisme en prengui nota: parlar clar, tirar pel dret, acabar amb la retòrica”. Aquest missatge coincidia en contingut i dates amb un vídeo que va difondre Artur Mas: “Semblava impossible que Trump guanyés, però ha guanyat. I dic això perquè, a ulls de molts, allò que a vegades sembla impossible, fins i tot en contra de molta part de l'opinió publicada, de tot tipus d'opinions, etcètera etcètera, acaba resultant possible. Ningú donava gaire perquè Trump fos el president dels Estats Units, tothom pensava que ho seria Hillary Clinton, i resulta que al final ho ha sigut Trump. Amb això també vull fer entendre, i al mateix temps fer notar, que de tant en tant allò que sembla gairebé impossible, esdevé possible. Apliquem-nos-ho també des d'una òptica catalana per reafirmar la nostra voluntat i el nostre objectiu davant dels mesos decisius que tenim per davant.”

Immigració espanyola inadaptada

Una dels moments més agressius de Vila es va produir el 2015 durant una tertúlia al canal 3/24. L'escriptor va defensar el dret de Jordi Pujol Ferrusola a no revelar d'on prové el seu patrimoni: “Hi ha el tema central de l'enveja, que jo crec es basa molt en l'impacte de la immigració espanyola, de 2,5 milions de persones que arriben aquí com poden, amb maletes, etcètera, que això crea un impacte social molt fort, que triga molt temps a arreglar-se, i que durant molt temps hi ha una sèrie de polítics que estan utilitzant això per fer mal. I una mica el que està sortint és això: «d'on ha tret aquests diners?». Doncs no sé d'on els ha tret, la gent no ha de donar explicacions d'on treu els diners. En aquest país el fet de tenir diners sembla que sigui un pecat, i això s'ha d'acabar.” El missatge de Vila entroncava amb un altre nom destacat d'aquest grup heterogeni, el columnista i activista tuitaire Jordi Graupera. A diferència dels seus amics Vila i Dedéu, Graupera no empra la violència verbal, no combrega públicament amb les seves idees més extremes i és molt crític amb Trump. Graupera es caracteritza per cercar la discussió i acorralar l'oponent amb una interpel·lació extenuant. Són comptades les seves intervencions polèmiques; una de les poques que va escriure té a veure amb la idea que va exposar Vila al 3/24, el de l'ús de la no integració de la immigració espanyola a Catalunya. Graupera va escriure el 2012 a La Vanguardia: ”Els immigrants dels seixanta van ser utilitzats com a carn de canó pel règim per tal de diluir la cultura catalana, i per la burgesia, com a mà d'obra barata. No va sortir del tot bé: molts es van integrar i van prosperar. Als que no, el PSC els tenia com a reserva moral. I a través de la intervenció pública i la xarxa clientelar, va crear un cordó ideològic en les seves barriades, amb la connivència de l'Estat. Porten trenta anys fent d'ells una amenaça, votin o no: si tibem la corda s'alçaran. Però l'amenaça només era creïble si romanien impermeables a la cultura local. Per això es adulava el folklore nostàlgic de l'exiliat i s'excitava la retòrica social com a problema únic”.

Graupera destaca per l'afinitat personal amb alguns d'aquests personatges, dels qui fa d'altaveu amb els seus articles i a Twitter. Graupera va denunciar aquest febrer que el diari Ara hauria censurat un article seu. El text, publicat al seu blog personal, era una defensa de la candidatura alt-lib a l'Ateneu: “L’Ateneu podria convertir-se en el contrapoder davant del papanatisme, la corrupció intel·lectual i el filldeputisme sàdic que té com a principal objectiu mantenir el nostre pensament en l’exacte mig camí entre l’infantilisme i la còpia barata del que fan als països on l’audàcia —i no l’astúcia— és recompensada amb debat furiós i llorers a parts iguals. De Colau al Procés, passant per la Caixa”.

Graupera va ser l'instigador de la primera campanya ―una recollida de signatures― per pressionar JxSí perquè convoqués un referèndum unilateral. L'acció va reeixir. La seva influència també es demostra per la proximitat que va tenir amb Mas durant la visita d'aquest a Nova York el 2015. Graupera, amb altres noms com l'economista i membre de la FCO Xavier Sala i Martín, va assistir a un sopar privat amb el president. Graupera ha col·laborat amb la Fundació CatDem de CDC, ha estat membre adherit de la FCO i és membre de Catalans Lliures. Graupera va protagonitzar la principal oposició pública a l'article de Palà.

“La zona zero dels catalans”

Al marge d'aquests noms hi ha d'altres casos, isolats però no menys influents. Quim Torra, també adherit de la FCO, va ser el director fundador del Born Centre Cultural, és conegut per ser la persona que va batejar el Born com “la zona zero dels catalans” i per iniciar la idea d'una llista electoral única entre CDC i ERC. Torra també ha estat president d'Òmnium i dirigeix el Centre d'Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat. Actualment es manté en una posició pública discreta malgrat que als inicis del Procés ―2012 i 2013― va sacsejar les xarxes amb nombroses piulades denigrants contra els espanyols: “Els catalans votem i els espanyols vénen a vigilar-nos. Fora d'aquí d'una vegada!”; “Sentir parlar Albert Rivera de moralitat és com sentir parlar espanyols de democràcia”; “Els espanyols només saben espoliar”; “El feixisme dels espanyols que viuen a Catalunya és infinitament patètic”; “Fora conya, senyors: si seguim aquí alguns anys més correm el risc d'acabar tan bojos com els mateixos espanyols”. El 2016 va organitzar un simposi de la Generalitat a l'Ateneu en què, entre d'altres coses, els ponents van assegurar que “Ortega i Gasset, el gran filòsof espanyol, era més feixista que Hitler” o que “de partidaris de la ruptura amb Espanya a qualsevol preu afortunadament n'hi ha molts”.

L'agitador de les xarxes Mark Serra s'ha fet popular amb l'oposició a les iniciatives culturals de l'Ajuntament al Born. Serra és militant del PDECAT i membre de Catalans Lliures, tot i que és un fenomen que va per lliure. La seva influència a Twitter i sobretot a Facebook es compta en desenes de milers de visites, directament proporcional a la intensitat dels atacs que escriu contra el Govern espanyol i, encara més, contra Colau. Un post seu del febrer qualificava el Fossar de les Moreres de “santuari independentista degradat per Colau. Quan se la fot fora a aquesta okupa botiflera?”. Arran de l'article de Palà, Serra va publicar un text per defensar-se en el qual assegurava que “em fan molta més repugnància i fàstic els comuns i el PSC que el PP o Ciutadans. Els dos darrers estan per l'aniquilació de Catalunya, no enganyen ningú. Els altres fan servir el bon rotllo i la mentida com a forma d'estafa electoral. Comuns, colaus, podemites, i demés eco-botiflers que els fan de claca (tipus Roger Palà), són els tontos útils de l'ocupació espanyola a Catalunya. O llepaculs espanyols, com els vulgueu dir. Col·laboracionistes al més bon estil Vichy que fan tot el que poden per perpetuar l'ocupació”. Aquest post va rebre 2.800 mostres de suport, algunes d'elles d'alts càrrecs del Govern, 1.900 comparticions i dotzenes d'insults contra Palà i Colau. Serra té 74.000 seguidors a Facebook.