Les ‘tricoteuses’ del cas Nóos

En la història i, sobretot, en la mitologia de la Revolució Francesa es coneix per tricoteuses un grup de dones d’extracció popular que, durant el Terror (1793-1794), assistien com a públic a les sessions de la Convenció Nacional per donar suport sorollosament als discursos més radicals, o al Tribunal Revolucionari per exigir la pena de mort contra tots els reus, mentre no deixaven de fer mitja. Segons les versions més truculentes, aquestes dones també solien acompanyar els condemnats de camí al patíbul i assistien a les execucions ben a prop de la guillotina —sempre, agulles i llana al rest— amb indissimulada delectació. La gran novel·la de Charles Dickens A Tale of Two Cities conté una de les evocacions literàries més potents de les tricoteuses.

He recordat aquests personatges després d’observar moltes de les reaccions suscitades pel judici oral del cas Nóos i, més encara, per la sentència de l’Audiència de Palma. No, no és que m’escandalitzi veure que desenes de persones van a l’entrada del Palau de Justícia mallorquí pel simple gust de cridar “pispa!” o “lladre!” al cunyat del rei. Tampoc no m’espanta en absolut que, no ja a les xarxes socials —un submón al qual no aparec mai— sinó en tribunes convencionals es confongui sistemàticament la justícia moral amb la justícia penal, i s’alimenti la idea que Cristina de Borbó i Grècia s’ha salvat de la presó simplement per dir-se com es diu —amb absolut menyspreu a la feina dels seus defensors—, i es faci entendre que el seu marit ja hauria d’estar purgant condemna, preferentment en una masmorra d’aquestes amb màrfega de palla i ratolins...

No. El que em sorprèn de tant èmul de carrer i tertulià de les tricoteuses és el furor antimonàrquic i justicier que s’ha abatut sobre els exducs de Palma. I m’ha sorprès perquè constitueix una considerable novetat. Siguem sincers: ja sigui com a seqüela del 23-F o per altres raons, el cert és que durant tres dècades la reialesa espanyola es va veure protegida per un gran blindatge no només jurídic, sinó principalment mediàtic i social. Si existien rumors sobre la vida privada o els negocis de l’avui monarca emèrit, van ser els diaris estrangers, no els espanyols, els que els van divulgar: aquí imperava un respectuós i gairebé reverencial silenci. Si, durant els anys 1990, els nostres royals haguessin estat sotmesos a un escrutini comparable al dels seus cosins britànics (recordeu aquella conversa del príncep de Gal·les amb la seva llavors amant comparant-se amb un Tampax?), no hauria quedat, en aquest àmbit, canya dreta.

Després, a partir del 2012, van arribar en bloc la cacera de Botswana, l’operació de maluc, la princesa Corinna, la petició de disculpes de Joan Carles..., en un pendent que conduiria fins a l’abdicació del 2014. Però, aparentment —jutjant per les enquestes del CIS, pels discursos i programes dels grans partits polítics, pel mainstream de l’opinió publicada—, la crisi que va sacsejar en aquells anys els Borbó espanyols no va disparar els sentiments republicans ni va esquerdar els fonaments del règim monàrquic. Com podem interpretar, doncs, aquest zel pseudojacobí que ha suscitat el cas Nóos? Potser els qui no gosen, o jutgen imprudent, qüestionar la monarquia postfranquista, han trobat Cristina de Borbó, Iñaki Urdangarín i les nefastes aventures empresarials d’aquest últim un derivatiu amb què mostrar que, malgrat tot, són molt progres, molt d’esquerres, molt radicals...? No deuen ser la germana del rei i el seu marit uns còmodes bocs expiatoris de qüestions que els superen? No estem confonent els ous amb els cargols?

Parafrasejant a qui va escriure —ja sigui Agustín de Foxá o un altre— que “els espanyols van sempre darrere dels capellans, o amb un ciri o amb el garrot”, es diria que alguns espanyols van sempre darrere dels Borbó, ja sigui donant-se cops de colze per un besamans, o pugnant per la primera fila dels improperis. Encara que això últim els obligui, contradient els seus copel·lats principis, a tractar de babaua una dona de 51 anys; o a fer el joc a aquesta banda d’estafadors ultradretans anomenada Manos Limpias; o a considerar el fiscal Horrach un dia l’heroi i un altre el brivall d’aquesta història.

Almenys les tricoteuses anaven de debò; pel que fa a això d’aquí i ara hi ha molt de postureig.

Joan B. Culla i Clara és historiador.