L’últim inquisidor

Quan passeu pel carrer de Comtes, aixequeu la vista. A la paret del casalot que hi ha davant de la catedral, hi veureu un escut de pedra. Pertany al tribunal de la Inquisició i, encara que la finca actual va ser intensament restaurada el 1944 per l'arquitecte Adolf Florensa, encara conserva el seu aspecte sever, que sembla abocar-se, escrutador, sobre l'estret carrer. Antigament, al tribunal s'hi accedia per una porta renaixentista situada a la veïna plaça del Rei, que va ser portada fins al seu actual emplaçament, a la placeta de Sant Iu. Avui, aquesta porta dona entrada al Museu Marés.

Els inquisidors no van ser mai ben rebuts per la ciutat, des d'aquell estiu del 1487 que va arribar el primer. Van viure allotjats en unes dependències del Palau Reial Major, mentre la resta del palau es transformava en la Reial Audiència i el convent de Santa Clara. La seva seu acollia els calabossos i els seus temuts arxius, en què es custodiaven tota classe de documents comprometedors. La seva mateixa existència, però, xocava amb les noves idees sorgides de la Il·lustració i la Revolució Francesa. Així, a final del 1808, les autoritats napoleòniques van suprimir el Sant Ofici a Barcelona. Decisió que, a l'altre bàndol de la guerra, també van adoptar les Corts de Cadis el 1813. El juliol del 1814, però va ser restaurat pel nou rei absolut, Ferran VII. I aquests sis anys que va estar novament en funcionament va perseguir amb ferocitat especial els liberals i els maçons.

El principi de la fi va començar l'1 de gener del 1820, quan el general Rafael de Riego va protagonitzar un cop d'Estat que va produir una estranya situació de taules, en què ni liberals ni absolutistes tenien força suficient per imposar-se a l'adversari. A Barcelona es va destapar una conspiració a favor de Riego, però el capità general de Catalunya, el famós general Francisco Javier Castaños, el vencedor de la batalla de Bailén, va aconseguir avortar-la. Riego va proclamar llavors la Constitució del 1812, i aviat es va organitzar un nou pla entre l'oficialitat liberal de la ciutat, que Castaños va tornar a frustrar. La nit del diumenge 5 de març va haver-hi una reunió d'emergència entre els conspiradors, que van acordar conquerir dilluns següent la Ciutadella. I una vegada presa, van decidir no abandonar la fortalesa fins a proclamar la Constitució. El dimarts una multitud va envoltar el Palau Reial de Madrid i va obligar el rei a jurar-la. El dimecres es va publicar el decret, al qual es va afegir l'amnistia per a tots els presos polítics. I el dijous es va ordenar la supressió del Sant Ofici.

A la capital catalana, la situació va esclatar el divendres 10 de març, quan a primera hora del matí es van formar grups de paisans, obrers i soldats que, agitant mocadors blancs, van confluir al Pla de Palau, davant del Palau Reial, on residia Castaños. El capità general de Catalunya va demostrar els seus dots per a la diplomàcia, en convocar tots els oficials de la guarnició per a aquell mateix migdia, cosa que va calmar momentàniament la multitud enfurismada. No obstant això, aquella mateixa tarda els manifestants van assaltar el palau. Davant el perill, Castaños i el bisbe barceloní van sortir al balcó i van fer visques a la Constitució.

Aquesta demostració pública de triomf va desencadenar l'entusiasme general, que aviat va desembocar en una revetlla popular, amb bandes de música i ball. Immediatament, es van nomenar noves autoritats i es van formar comissions, que van marxar a prendre possessió de la ciutat. Un d'aquests grups es va dirigir a la seu de la Inquisició, seguit per una munió de tres mil persones que, davant la negativa dels inquisidors a obrir les portes, les va derrocar a cops i va saquejar la casa. Els presos que esperaven judici van ser alliberats, mentre els inquisidors escapaven corrents, entre cops i improperis. En aquest primer assalt ja van ser destruïts nombrosos expedients, però l'endemà una nova multitud va tornar a saquejar el tribunal, molts papers de l'arxiu van ser llançats per la finestra i destruïts. D’altres van acabar en mans dels espectadors, com Andrew Thorndike, un turista nord-americà que es va endur una bona col·lecció de documents, que va traduir i va publicar a Boston. Finalment, el motí va ser sufocat pel nou governador de la ciutat, al mateix temps que es proclamava la Constitució des de la balcó de la Llotja.

El gravador francès Hippolyte Lecomte va imprimir una famosa litografia que va mostrar a tot Europa la insurrecció barcelonina contra l'odiada Inquisició. Aquell any del 1820, el diaric Miscel·lània de comerç, política i literatura va informar que l'edifici del Sant Ofici es convertiria en un establiment de beneficència, dedicat a l'educació de pobres i cecs. El 1823, la tropa liberal va derrocar la finca, que va ser venuda per l'Ajuntament per fer-hi apartaments particulars. Poc després, Ferran VII va recuperar la seva condició de monarca absolut i va reimplantar la Inquisició, sota l'eufemisme de Juntes de Fe. No va ser el cas de Barcelona que, a l'inici de la Primera Guerra Carlista, quan el Govern la va eliminar definitivament, el 1834, ja feia catorze anys que estava inactiva. D'aquells anys només en va sobreviure aquest escut, que encara sembla sobrevolar, amenaçador, sobre els caps dels vianants.