La desunió europea

Una de les febres més exòtiques dels nostres dies prové de reconèixer que quedar fora de la Unió Europea té un cost que val la pena pagar perquè, si pensem que l’entitat de Catalunya quedaria malmesa seguint sent part d’un Estat alienador, convé més una temporada en el purgatori extraeuropeu que passar per la ignomínia de seguir com a element de la integració europea pel fet de quedar-se a Espanya. Les febres pugen i baixen. Ara bé: això vol dir de forma taxativa que el secessionisme —amb Artur Mas al capdavant— ha trencat del tot amb la idea catalanista perquè el catalanisme clàssic va lligat a la idea d’Europa, des de perspectives tan heterogènies com la d’Eugeni D’Ors o la de l’assagista Josep Maria Corredor, que des de l’exili, pels anys quaranta, defensava una Europa federalista que integrés directament una diferencialitat catalana. En tot cas, es tractava de més Europa i no d’acceptar una Catalunya deslligada d’Europa. ¿És tan car el preu de seguir a la Unió Europea i renunciar a una secessió que ni la meitat de la societat catalana desitja? És un debat intel·lectual que, després de tantes manifestacions, eufòries, febres i col·lapses, l’independentisme no ha resolt perquè amb arguments com que Espanya ens roba no hi a dialèctica, si no gresca de casino republicà-federal.

Ara que forces esbiaixades torben l’estabilitat europea, afegir-se a la nòmina de desintegració no lliga gaire amb la Catalunya de Cambó o de Tarradellas. Ni tampoc amb la del Jordi Pujol preandorrà. Pels temps geopolítics que ens aguaiten, té més sentit la unió que separar-se. Tothom entén que hi ha una recomposició dels blocs mundials i que, per afrontar factors tan contraposats com el terror gihadista o el paradigma digital, fer més sòlida la integració europea és més constructiu que fragmentar-la. És clar que vivim en un món que no és lineal, que no és previsible.

Ha començat l’any Trump. Com pot acabar l’any 2017? L’any passat, ¿haguéssim pogut suposar que Europa, l’Europa de les nacions i l’Europa transnacional, es faria les preguntes que ara mateix tots ens fem? I tot plegat, la guerra de Síria, una postcrisi difícil, el Brexit, l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca i els nous populismes, tot interactua. En el fons, té a veure amb la llibertat, que és tan vulnerable i fràgil. El pluralisme és una defensa constant davant del dogmatisme, i un concepte que és essencial per a la configuració permanent, integrada, d’Europa, de Catalunya i d’Espanya. El pluralisme crític permet la pacificació dels comportaments polítics. Minimitza el risc que es prenguin males decisions o que governants inadequats es mantinguin en el poder. Al contrari, la Desunió Europea no s’ho paga.