Envit a Podem

El que li acaba de passar a Podem recorda el que va viure el PSOE el 1979. Un líder amb aspiracions de futur s’ha consolidat mitjançant una fórmula tan simple com poc nova: l’envit d’acceptar el seu lideratge implica acceptar la seva política. És un sol paquet: o ho agafes o ho deixes, però va sencer.

En el PSOE de fa gairebé quatre dècades, el procés va tenir caires molt dramàtics i va requerir dos congressos al cap de mig any. En el primer, el que era el número 28, es va adoptar una opció política i ideològica molt orientada a disputar als comunistes l’hegemonia en l’àmbit de l’esquerra, i els mateixos congressistes que la van aprovar estaven decidits a ratificar Felipe González com a secretari general. Però aquest va rebutjar fer-se càrrec del partit perquè aquella no era la seva fórmula política ni la seva ideologia. Va deixar el lloc. El partit va quedar en mans d’una comissió gestora, sense líder. Va ser necessari un congrés extraordinari, mig any després, per abandonar la vella formulació ideològica del PSOE, que era la fundacional, i adoptar-ne una altra, la proposada per González, perquè aquest acceptés finalment tornar a ser el secretari general.

Ara les coses passen més de pressa. A Podem tot s’ha resolt en un sol congrés. La situació era molt semblant a la del PSOE del 1979. Hi havia un secretari general, Pablo Iglesias, de lideratge indiscutit, però un secretari polític, Íñigo Errejón, amb una política diferent de la que preconitzava el secretari general. Abans del congrés, Iglesias ho va deixar clar. Hi ha un sol paquet, encara que se sotmeti a quatre votacions: el meu lideratge i la meva política. Un congrés li ha bastat per imposar-se. El risc de quedar sense líder no era una opció.

Aquí acaben les semblances amb el PSOE del 1979. I comença la gran diferència. Llavors González va donar la batalla per homologar el partit socialista amb l’esquerra de govern a l’Europa occidental de l’època, la socialdemocràcia alemanya de postguerra, enfrontada als partits comunistes. En el congrés de Vistalegre 2, Iglesias ha donat la batalla per consolidar Podem com una força de xoc i de lluita, l’instrument dels perdedors de la crisi econòmica per plantar cara a les dretes i als qui hi contemporitzen. Inclòs l’actual PSOE, esclar. I ha rebutjat la pretensió d’Errejón de situar Podem en el que defineix com una transversalitat social i política susceptible de convertir-se o integrar-se en una majoria de govern progressista.

Vist així, el que ha fet ara Podem a requeriment d’Iglesias és justament el contrari del que va fer el PSOE el 1979. González es va assegurar que el seu partit aprovés les condicions politicoideològiques necessàries per ser una força de govern, apta per aconseguir l’hegemonia en la societat, no només en l’esquerra.

Ho va aconseguir i, de rebot, va convertir en políticament marginal la resta de l’esquerra, que va quedar confinada a la protesta, la impotència i, a la fi, l’esterilitat. Va ser un èxit total. Li va proporcionar 14 anys d’estada al govern i el PSOE actual encara viu d’aquelles rendes. Hi havia dues esquerres, la de govern i l’altra. Doncs bé, Iglesias s’ha assegurat que Podem segueixi sent l’altra.

L’emergència electoral de Podem en les eleccions europees del 2014 i el seu ascens posterior en les locals i legislatives va plantejar l’interrogant de si fagocitaria electoralment Esquerra Unida (IU) i, després, vista la crisi provocada per la recessió econòmica en el bipartidisme imperant a Espanya, es convertiria en almenys un seriós aspirant a arrabassar l’hegemonia del PSOE. A això semblava orientar-se al principi el mateix Iglesias i així va ser interioritzat tant pel PSOE com pel PP i totes les forces econòmiques i mediàtiques interessades a mantenir el bipartidisme. Com el repte més potent mai afrontat des de la configuració del model el 1982.

Però Iglesias sembla haver abandonat la idea amb la qual va saltar a la palestra fa tres o quatre anys. La proposta que ha plantejat al congrés de Vistalegre és la de consolidar-se com a esquerra de combat. Ateses les circumstàncies socials, polítiques i electorals, no és una proposta per guanyar les eleccions i accedir al govern. Només cal veure l’alleujament amb què els portaveus de la dreta han acollit el resultat del congrés del cap de setmana passat.