Tradició

El poeta Josep Maria Fulquet em va parlar un dia de la seva devoció per un assaig de T. S. Eliot, La tradició i el talent individual, que jo recordava haver llegit uns anys abans amb el plaer de descobrir-hi la més precisa exposició d’un concepte que sovint es presta a confusions. Eliot explica que la tradició literària europea, des d’Homer fins a l’actualitat, constitueix un ordre simultani, i que per definició qualsevol obra que s’insereixi en aquest ordre hi ha d’estar en harmonia; el valor d’un quadro, una peça musical o un poema el dona la seva capacitat per encaixar-hi, més valuosa com més audaç es mostra en la manera de fer-s’hi present, i tal com els precedents d’una obra en determinen el valor, tota obra nova que troba el seu lloc a la tradició obliga el passat a recompondre’s: el simbolisme il·lumina el barroc, la pintura moderna mostra l’essència de l’antiga.

En contra del que se sol pensar, el poeta no expressa emocions personals, sinó que es fa portador de sentiments que només tenen sentit dins la tradició literària que els ha engendrat, i més altament posseirà el llenguatge que ha de fer possible la seva missió com més capaç sigui de renunciar a si mateix. “El progrés d’un artista —escriu Eliot— és un autosacrifici continu, una contínua extinció de la personalitat”. Per això, des del romanticisme, s’ha vist el poeta com un mèdium, perquè a través d’ell parlen les veus d’altres poetes, parla de fet el llenguatge poètic —com volia Heidegger—, que no és sinó l’impossible ideal de mimetitzar-se amb un món que ignora el llenguatge.

A Morir com un riu, el seu últim llibre de poemes, Josep Maria Fulquet canta el fracàs i la glòria d’aquest llenguatge: “Aquesta és la tragèdia: ser llenguatge —ser en el llenguatge?—, / viure-hi, i saber-lo limitat, incomplet, per descriure i descriure’ns, / però també saber-lo antídot contra la dissolució del món”. La poesia conserva el món a força de suplantar-lo. D’aquesta manera, com la memòria involuntària, com una melodia que fa reviure el passat, el ritme i la metàfora reconstitueixen l’experiència humana, i al final tot aquest esforç no és res més que un triomf il·lusori sobre el pas del temps. Declarar l’extinció, que és el que fa Morir com un riu, és l’únic que la literatura pot dir del món mentre s’aferra al consol de les ruïnes que ha pogut salvar el llenguatge. Pels versos de Fulquet transiten el pensament de Proust i els millors moments de la tradició poètica europea en una forma d’escriptura —la del conjunt de la seva obra— que sempre ha tingut present el simbolisme: Rilke, Valéry, Mallarmé, Foix, Riba, Eliot. Els passatges més individuals d’un autor són aquells en què “els poetes morts —escriu Eliot a l’assaig de què em parlava Fulquet—, els seus antecessors, manifesten més vigorosament la seva immortalitat”.