Signes en la foscor

Eduard Sanahuja (Barcelona, 1953) és un poeta de llarg recorregut i escassetat de títols: sis en tres dècades i mitja. Els seus poemes semblen el resultat d’un llarg procés de reflexió sobre el llenguatge poètic i sobre quines imatges és convenient utilitzar avui dia; la dedicació professional a la didàctica universitària de la llengua i la literatura no deu ser aliena a aquesta administració lenta de l’activitat creativa. L’opció escollida és un lèxic senzill, amb un ús molt contingut de conceptes abstractes; una mètrica gairebé imperceptible, i un to col·loquial, però directe, fins i tot imperatiu. La seva ars poetica podria estar condensada en aquest breu epigrama: “El final del poema. / El tret del caçador / que desperta les feres”. La major part de les vegades, donada la brevetat dels textos, el final no es fa esperar gaire, i ben aviat se sent el tret que ens hauria de transportar a una dimensió presidida per la perplexitat i la reflexió sobre qüestions profundes. Un exemple d’últim vers detonant és: “Fer de la vida una lliçó d’estètica”; pertany a un dels millors poemes d’aquest llibre, Els éssers llibres, que resumeix la impotència de la criatura davant el pas del temps, tot evocant els conjurats que memoritzen llibres en la novel·la Fahrenheit 451 de Ray Bradbury.

Seria demanar massa que hi hagués una lliçó d’estètica, sistemàtica i acabada, però sí que s’hi pot trobar una aproximació a la realitat a partir d’una mirada, per dir-ho així, negativa. Segons alguns filòsofs i místics, davant la impossibilitat d’afirmar res sobre Déu, o sobre l’ésser, i un cop reconeguda la nostra insuficiència, donades les limitacions del llenguatge i de l’experiència humana, només ens queda la via negativa, que consisteix a aproximar-s’hi parlant no del que és sinó del que no és. D’aquí el punt de partida de Teories del no: “Només el que no saps és veritat”. En algun llibre anterior Sanahuja enfocava la mirada a la condició humana des del límit de la mort o fingint el punt de vista d’un animal; en aquest, hi ha més contenció, però el judici continua essent dràstic: “Pengem d’una liana, / entre l’arbre del seny / i el del dolor”.

Sovint els concursos, més que el llibre concret pel qual es concedeix el premi, premien la trajectòria de l’autor. Això pot explicar en part per què el premi dels Jocs Florals de Barcelona 2016 ha recaigut en un conjunt de poemes que, d’una banda, és força breu —no es pot dir que no tingui una “extensió similar a la d’un llibre convencional de poesia”, com estableixen les bases, però se situa en la banda baixa—, i d’una altra, té les característiques necessàries per satisfer només un gust minoritari. També pot haver-hi influït la consideració que, si el guanyador fos algú amb una manera d’escriure diàfana i apta per a tots els públics, si vehiculés en els seus versos algun missatge d’interès social que meresqués algun titular de premsa, encara que la qualitat literària fos indiscutible, l’aspecte polèmic passaria a un primer terme, i tractant-se d’un premi literari concedit per l’Ajuntament de Barcelona, qui més qui menys hi voldria veure alguna intromissió política; segurament, després de l’afer de la paròdia del parenostre de Dolors Miquel, s’ha preferit oferir un perfil baix. Tanmateix, no és un llibre prescindible ni, com diu el pròleg, ofereix només “un senzill programa d’acceptació de la vida tal com raja”; per sort, és més que això, i presenta passatges d’una rara intensitat, com quan defineix la bellesa com “un ram de signes que il·lumina la foscor d’una caverna”.