Homs i la desobediència del cafè

Hi ha moltes formes de desobediència. Es pot fer com Gandhi i boicotejar els productes de l’adversari colonitzador. O com els regidors de la CUP, que no van a declarar quan els cita l’Audiència Nacional. O es pot optar per la via patentada avui per Francesc Homs i practicar la desobediència del cafè: una rebel·lió suau, una resistència tranquil·la, una protesta simbòlica de l’home que allarga l’esmorzar com una desatenció callada al tribunal que el jutja.

Más información

Homs declara que la Generalitat “no va cometre cap il·legalitat” el 9-N

Mas, un acusat feliç i triganer

La tercera jornada del judici pel 9-N ha estat poc més que una desfilada de la vella guàrdia de Convergència, que poc ha aportat a aclarir els fets més enllà d’un companyonatge evident. “Aprecio els tres”, ha dit Xavier Trias sobre la seva relació amb els acusats. Abans, a primera hora, han declarat dos empresaris. La situació es repeteix una i altra vegada: que sí, que com diu la Fiscalia, hi va haver tasques per a la consulta independentista que es van executar després de la prohibició del Tribunal Constitucional. Les parts els han ventilat en un tancar i obrir d’ulls. I han acabat abans d’hora.

El tribunal ha ordenat una aturada. Una aturada tècnica. La idea era reprendre la sessió a les 10.30 h amb el testimoni següent: Homs. Però el diputat del PDECat estava citat a les 11.00 h. I malgrat que ja corria pels voltants del Palau de la Justícia, s’ha fet el longuis. Res il·legal. Cap conseqüència jurídica. Només que en comptes de presentar-se per començar la declaració, s’ha quedat esmorzant en un restaurant que és punt de parada preferent de jutges i funcionaris de justícia de dilluns a divendres: el Mesón Castellano. Fins aquí la seva rebel·lió.

“La citació la té a les 11.00, o sigui que nosaltres aquí tranquils”

“La citació la té a les 11.00 h, o sigui que nosaltres aquí tranquils”, ha explicat la seva advocada, Eva Labarta, des del restaurant (compte amb les calories si s’opta pel menú sorià) mentre Homs estava assegut, tranquil, xarrupant el cafè. Ha estat un esmorzar relaxat i líquid: el diputat ha pres, a més del cafè, un suc de taronja i ha comprat una ampolla d’aigua per emportar-se. No s’ha fet massa el romancer. A menys deu, ja caminava cap al jutjat, a uns 50 metres. “Tendeixo a enrotllar-me”, ha advertit, somrient, sobre la seva declaració, mentre abandonava un bar castís, que exhibeix, en una de les parets, un cap de cérvol.

Homs no mentia. La seva declaració ha estat breu, però només perquè no li han fet massa preguntes. Les respostes han estat extenses, molt polítiques. Fins i tot ha fet servir expressions llatines (petitum) pròpies de l’advocat que és, però que sonen ràncies fins i tot en aquestes contrades. Tranquil, com a casa, Homs ha volgut posar en primer pla la seva responsabilitat pel 9-N. Semblava que es volia equiparar a Artur Mas. I s’ha quedat amb ganes de més. Quan el fiscal ha dit que no li faria cap pregunta (per la doble condició de testimoni i imputat en el 9-N), ho ha lamentat: “Quina llàstima!”.

Ha intentat rescabalar-se. Acabada la sessió, i als passadissos del palau, Homs ha abordat el fiscal que porta la veu cantant en el cas, Emilio Sánchez Ulled, i li ha retret el silenci. “És una pena que no m’hagis preguntat, podria haver contestat”, ha dit Homs (Mas s’havia negat a declarar al fiscal). Sánchez Ulled ha deixat anar la ironia i, en to de broma, fins i tot li ha llançat un petit dard a propòsit del judici que, al febrer, farà seure Homs al banc dels acusats del Tribunal Suprem, també pel 9-N: “Home, de la mateixa manera que els vostres testimonis han ascendit, pots trucar a Madrid perquè m’ascendeixin a mi també i llavors et pugui preguntar en el teu judici”.