Senyals que venen de França

Són estranys aquests temps en què el líder de la República Popular de la Xina, Xi Jinping, s'erigeix, a Davos, en el principal propagandista de la globalització neoliberal. Els efectes de les grans transformacions tecnològiques, econòmiques i socials de les tres últimes dècades, han arribat a la política occidental. Els canvis institucionals sovint arriben amb retard, les societats van més de pressa que els rígids aparells d’Estat. A Europa l’han enxampat en fase crítica de la seva construcció i en un moment de presa de consciència del seu paper decreixent al món, de model a museu. La incertesa ha crescut en quedar la Unión atrapada en la pinça Trump-Putin, que comparteixen un objectiu comú: afeblir Europa. Al mateix temps, l'inici formal de la negociació del Brexit obre una bretxa extremadament perillosa: si a Gran Bretanya li surt bé, les fugides poden produir-se en cadena.

El desconcert polític es fa especialment visible a França, que viu el seu moment institucional suprem: les eleccions presidencials. La desconfiança en la classe política s'ha traduït en el fet que en tots els casos que hi ha hagut primàries (els republicans, els socialdemòcrates i els verds) el candidat que tenia més suports entre el nucli dirigent del partit ha perdut. La carrera ha estat per a outsiders que no obstaculitzen en els pronòstics: François Fillon, Benoît Hamon i Yannick Jadot.

Ian Buruma diu que “l'única manera de salvar la democràcia liberal és que els partits tradicionals recuperin la confiança dels votants”. És un raonament conservador, en el sentit que es mou en la lògica del passat. Pensar que el problema l’han de resoldre els partits de sempre és en el fons una manera d'evitar plantejar-se què s'ha fet malament perquè la desconfiança en els polítics –que no en la política, els francesos responen sempre– sigui tan gran. L'obsessió pel model tancat –no hi ha alternativa, que ha lliurat la socialdemocràcia en mans de la dreta– ha trencat la dinàmica constructiva del pensament crític i ha conduït directament al precipici. Si no hi ha alternativa, no cal pensar que les coses es podrien haver fet d'una altra manera. Ni tan sols la discrepància té sentit. El camí està marcat. I, així, la democràcia es queda sense alè. Al final del precipici hi ha l'autoritarisme postdemocràtic, que ja està il·luminant com a destinació de la impotència dels partits de sempre.

En aquesta política buidada de si mateixa, François Fillon, ara en dificultats perquè va fer de l'honestedat lema de campanya, jugant amb foc, va introduir un recurs inesperat: va utilitzar la seva condició de catòlic com a atribut electoral, una cosa insòlita en la cultura laica francesa, emparant així el replegament identitari d'uns ciutadans, descol·locats per la cultura global, que busquen referents ja coneguts, i donant ressonància a la polarització religiosa que emana del discurs antimusulmà. L'extrema dreta ha colonitzat les ments dels partits de sempre.

La via de ruptura amb els partits tradicionals –la potencial sorpresa d'aquestes presidencials– l'encarna, com als Estats Units, un antisistema del sistema: Emanuel Macron. Només que el personatge Macron, amb un toc d'esnobisme francès i un plus d'europeista militant, és un impecable contrapunt a l'amoralisme hortera de Trump. La seva reeixida irrupció des del no-res dona la mesura de l'estat dels partits. Mentre Macron creix, els socialistes retallen ells mateixos el seu propi espai, vergonyosament adossats a la dreta i temorosos a l'hora de mirar cap a les esquerres (exactament com passa en el PSOE). Així, arraconen Benoît Hamon en una franja del seu electorat i deixen que Macron els robi part de l'altra franja.

El president del Consell Europeu, Donald Tusk, va fer balanç de les amenaces que viu Europa i es va oblidar, en opinió meva, la principal: la fractura generacional. Mentre les persones més grans van gaudir dels anys de benestar fruit dels pactes de postguerra, els joves, sovint més ben preparats, viuen amb poques expectatives i grans dificultats per instal·lar-se. Urgeix una renovació general del sistema polític que incorpori els joves i tregui Europa de la por d’un món en canvi. Per això el jove Macron, sense partit ni història, ja estalona Fillon i l'irreverent Hamon ha robat la cartera a Valls.