Uns dignes Premis Gaudí que s’esmenen

Una cerimònia on s’han de llegir 85 nominacions i donar 22 premis, més l’honorífic, encara que siguin premis de cinema, és impossible que sigui una manifestació de l’entertainment. Segons l’Acadèmia del Cinema Català, l'objectiu principal en organitzar els Premis Gaudí és dotar-los “del prestigi i segell” d’altres premis similars. Uns germanets grans, per cert, que cada cop resulten més ensopits i on el prestigi el tenen més els premiats que no pas els premis. Però dit això, i tenint present la naturalesa de la cerimònia, aquest any la festa ha tingut la dignitat i mesura que no va tenir, ni de lluny, ara fa un any.

El vídeo promocional, amb gent de la indústria del cinema català socarrimats, ja pintava bé. El director artístic, Lluís Danés, i la seva gent han proposat un escenari amb un clima tardoral sense espetec de lluminària ni altres modernors de catàleg. Els presentadors dels premis havien d’anar de cara a barraca i la gran majoria s’han estalviat la brometa preliminar. El temps dedicat als agraïments ha estat eficaçment controlat amb l’amenaça d’una fumigació. El presentador, Bruno Oro, no ha fatigat amb gags allargassats i eren preferibles les píndoles en directe (la millor, quan ha donat la xifra de l’atur entre els actors, “i això no és cap gag”) que els acudits audiovisuals.

La realització televisiva ha estat eficaç, ha sabut moure’s per la platea, ha donat el protagonisme a la gent del cinema i ha restringit els plans d’autoritats al mínim imprescindible o per al·lusions. L’any passat van enfocar Puigdemont més de tretze vegades. Això sí, una ensopegada que dol: els telespectadors no vam veure bé el recordatori als professionals morts aquest darrer any.

I per sobre de tot, Josep Maria Pou recitant el final d’Oncle Vània. Recordava aquell “Vània al carrer 42”, de Louis Malle, on els actors assajaven Txékhov en un teatre ruïnós. Gràcies, Pou.

La vetllada va acabar a dos quarts d’una. Els audímetres ens diran quanta gent s’ho mirava a aquella hora, que ja era d’un dilluns feiner, que és precisament quan es donen els premis més populars entre el públic.

Com a prèvia, TV3 va fer un lamentable programa de mitja hora dedicat a la catifa vermella, on se suposa que has de veure la crema de l'star system local, per fer servir un concepte exagerat, i on es repassa la vestimenta d’uns i d’unes. Conduït per Marc Giró i Anna Boadas (amb un modelet que feia ombra a les protagonistes de la nit), la parella, particularment Giró, parlava obsessivament del glamur. Des de la catifa, a l’arribada en cotxe, es van fer molt poques entrevistetes que, a més, semblaven precuinades. No sé quina era la densitat de famosos i famosets a la gala però, si hem de fer cas d’aquest programa, realment era molt primeta, tant que a l’hora de fer entrevistes van incloure els locutors de la gala de la mateixa TV3 i representants del gremi de joiers i del 080 Barcelona Fashion, una retribució a dos col·laboradors de la festa. I d’aquesta mitja hora encara en va sobrar minuts per emetre vídeos enllaunats. Si es vol copiar Hollywood s’ha de saber fer amb gràcia. I per trobar aquest glamur, mimètic, que tan preocupava els presentadors i que intentaven caçar, la primera condició és que hi hagi una indústria que el fabriqui.