‘El crac’, un festival del jo

El segon capítol d’El crac va demostrar que es pot fer comèdia sense intentar una rialla eterna en l’espectador. I que no cal ser grotesc per fer humor. Al primer capítol va cansar l’abús de l’esperpent i la caricatura, i en aquest segon se’n va rebaixar sensiblement la dosi. Una sèrie com aquesta no cal que busqui la comicitat en cada escena. N’hi ha prou que n’encerti unes quantes. Al primer capítol el moment més corrosiu va ser en plena festa dels Gaudí, quan es van llegir les nominacions d’actriu protagonista. Tres de quatre eren per a Clara Segura, per tres pel·lícules on sortia plorant. No cal dir més per donar la dimensió exacta de l’esquifida indústria del cinema a Catalunya.

Al segon capítol, Manrique (Julio Manrique) i Joan (Joel Joan) van continuar cultivant el seu ego i mostrant-se porucs, insensibles. I a aquest duo es va sumar un altre tipus menyspreable, el director d’escena Àlex Gnocchi (Borja Espinosa), amb qui preparen una estrena. Pedant, lladre d’idees, sàdic que castiga una actriu per haver-se mostrat més llesta que ell. Excel·lent l’escena de postureig intel·lectual de Manrique i Gnocchi citant una filera d’autors que, segons ells, inspiren l’obra (Bernhardt, Dostoievski, Schniztler) i Joan, més ignorant, intentant no quedar enrere i dir la seva... una banalitat, segons Gnocchi. Curiosament, mentre a aquests personatges masculins els entrebanca la seva mesquinesa, els personatges femenins creixen en matisos emocionals, particularment la Sandra (Sara Espígul) i la Laura (Laura Aubert).

Louis C. K. és el referent obligat de la sèrie, però no és precisament el mateix. A Louie dona voltes pel món, i el Joan, fins ara, constantment vol que el món giri al seu voltant. Va ser molt saludable que al segon capítol alguns personatges poguessin explicar-se sense haver de ser planetes del protagonista central. El personatge es diu Joel Joan, com l’actor, però no és l’actor. Vaja, no ho crec. Viu la vida exagerant-ho tot. És un tipus gelós i miserable en un grau tan alt i d’una manera tan visible per a l’espectador que sembla impossible que alguns personatges, particularment les dames, no el flairin. La coincidència onomàstica entre alguns personatges i els seus intèrprets és una brometa coneguda, però no pot dir-se que es riguin bàsicament d’ells mateixos. Ho fan d’una estrafeta imitació. Amb tot, hi ha alguna incursió, que ha de ser reconeixible pel públic, en la pròpia biografia. Per exemple, Joel Joan admetent ser l’inventor dels Gaudí... però arrodonint l’escena dient que els premis són una collonada.

El codirector, juntament amb Hèctor Claramunt, coguionista i principal intèrpret d’El crac, Joel Joan, va anunciar que aquesta temporada es donarà més protagonisme i autonomia a determinats personatges. Vam començar a veure-ho aquesta segona setmana. Serà una bona cosa per evitar fatigar-nos amb un festival del jo desorbitat. En aquesta segona temporada tocarà el rebre a determinada gent de determinat teatre. Al marge que els connaiseurs puguin rastrejar alguna maldat gremial que a la resta d’espectadors se’ls escapi, el tarannà dels personatges és prou evident per desxifrar-los sense gaires complicacions. La veritat és que a la sèrie, per resultar entretinguda, com pot resultar finalment, no li’n calen.