La broma

Milan Kundera ja ho explicava a La broma, aquell llibre que va marcar una època. Ludvik Jahn, un jove estudiant universitari i actiu membre del Partit Comunista txec, envia a una companya de classe una postal en la qual es burla de l’optimisme ideològic imperant. La broma no fa gràcia als dirigents universitaris i, després d’un judici sumaríssim, l’expulsen de la Universitat i del Partit. De res li serveix a Ludvik explicar que es tracta d’una broma innocent, que no hi havia maldat en ella, que al capdavall es tractava d’un rampell sense més i que no ho tornaria a fer. Als dirigents comunistes no els diverteix gens, i no solament això, sinó que descobreixen en ell un dissident: sols un contrarevolucionari podria fer broma d’allò, sols un individu perillós gosaria prendre’s d’aquella manera el que per a ells és intocable...

He pensat en aquest llibre de Kundera llegint la notícia del processament de l’estudiant Cassandra Vera, a conseqüència d’una sèrie d’acudits publicats en Twitter sobre el general Carrero Blanco. Cassandra ha explicat al jutge que es tractava d’una broma, uns acudits sobre un dictador, i que no volien ser més que això. Quan parla del “viatge espacial de Carrero Blanco” ho fa amb el desig de provocar un somriure en els seus seguidors de Twitter. Al capdavall, el general Carrero Blanco era el cap del Govern de la dictadura, aquella mateixa dictadura que va executar amb garrot vil Salvador Puig Antich. Però al jutge no li ha fet gens de gràcia, i el fiscal, de la mateixa manera que en la novel·la de Kundera, demana una sanció exemplificadora, en aquest cas dos anys i tres mesos de presó, més tres anys de llibertat vigilada.

Resulta extraordinari el paral·lelisme que hi ha entre la novel·la de Kundera i aquesta història de Cassandra, i com els homes segueixen igual, sense aprendre res del seu passat. Una justícia que processa una estudiant per uns acudits així evoca els pitjors règims totalitaris, siguen comunistes o feixistes. També Tip i Coll, que no eren precisament d’esquerres, varen fer broma amb Carrero (“De todos mis ascensos, el último fue el más rápido’. Carrero Blanco”), però al jutge no el preocupa això. El preocupen en el fons, com en la novel·la de Kundera, aquests joves que són rebels, i que expressen despreocupadament la seua opinió. Al capdavall, el que es busca és crear un clima de por, de temor i autocensura entre els estudiants (que ja sabem que són anarquistes i revolucionaris), per tal de lligar-los curt. Em pregunte si ara férem uns acudits sobre el comissari Melitón Manzanas, que va torturar tants demòcrates, i que fou mort per ETA, si el jutge també actuaria, i si també t’empresonarien uns anys. Si també acabarien amb la teua carrera acadèmica, i si també afectarien per a sempre el teu avenir.

La gran virtut de la novel·la de Kundera és que va mostrar com una broma pot tenir unes conseqüències impensables, inimaginables, que superen qualsevol racionalitat. Els totalitarismes no tenen mai la raó a favor, sinó tan sols la força bruta. Per això tenen tan poc sentit de l’humor.