Europa no acull el procés

Europa no acull una secessió de Catalunya. Després de moltes discussions, tothom al nostre país ja sap que el Tractat de Lisboa no l’empara, ja que en l'article 4 consagra el respecte a l’ordenament intern de cada estat membre en termes inconfusibles.

Així que una Catalunya separada quedaria automàticament esqueixada de la UE. Per això els seus partidaris s’han orientat últimament a minimitzar aquest fet, a diluir-ne l’abast, a opinar que l’autoexclusió catalana seria fugaç, duraria potser uns mesos. Tothom té dret a un giny consolador.

Tampoc hi ha empara jurídica comparativa per a la secessió en les constitucions escrites dels principals estats membres: el Regne Unit no en té. Més determinant encara, ni tan sols n’hi ha per a un referèndum, com acaba de dictaminar el Tribunal Constitucional alemany en una breu i contundent providència del 16 de desembre sobre una petició de referèndum per a Baviera. I com va fer el seu homòleg italià en una profusa i detallada sentència (29/4/2015).

Més enllà del soroll i la propaganda viatgera d’aquests dies, totes dues resolucions són de gran importància per al procés. Per les seves conseqüències polítiques. Perquè, primer, com beneirien els governs d’aquests i altres socis –amb constitucions molt similars pel que fa al tractament de la sobirania i la unitat de l’Estat– processos aliens que els seus propis ordenaments descarten? Més encara si a l’interior d’aquests països els pretenen emular moviments secessionistes similars, siguin amplis o amb clarianes.

I segon, perquè totes dues resolucions desacrediten la llegenda secessionista catalana segons la qual l’Estat espanyol (parlen d’Estat, en confusió interessada amb el Govern) no permet cap referèndum perquè exhibeix una “baixa qualitat democràtica”: com es veu, altres estats amb una trajectòria democràtica més llarga actuen d'una manera semblant.

A més del seu relleu polític, interessa el contingut material de les dues resolucions, les dues devastadores per a les pretensions secessionistes locals. Totes dues incideixen que la pretensió final dels referèndums de secessió, la mateixa secessió, està exclosa de l’ordre jurídic alemany i italià. A diferència d’Espanya, on seria possible per via de reforma constitucional (un superàvit democràtic), en aquests casos és impossible perquè afecta el nucli immodificable de les seves constitucions.

“No hi ha”, proclama el Tribunal de Karlsruhe, “espai per a aspiracions secessionistes d’un estat federat en el marc de la Constitució: violen l’ordre constitucional”. I és que a la República Federal, “com a estat nacional el poder constituent del qual rau en el poble alemany, els estats federats no són amos de la Constitució”.

De forma similar, la “sobirania”, indica el Tribunal italià, “és un valor fundacional de la República unitària que cap reforma pot canviar sense destruir la pròpia identitat d’Itàlia”. Atemptar contra aquest imperatiu implica “subversions institucionals radicalment incompatibles amb els principis fonamentals d’unitat i indivisibilitat de la República”: atès que “la unitat de la República és un dels elements tan essencials de l’ordenament constitucional que està sostret fins i tot al poder de revisió de la Constitució”.

La resolució alemanya és més significativa, ja que procedeix d’un país federal, un campió de la causa federalista, no de la centralista. Aquí ha estat menyspreada amb al·legats parajurídics especiosament “fal·laços” (llegiu el brillant article de José Antonio Sorolla, “Una ‘sentència’ alemanya”, a El Periódico, 10 de gener): que si no és una sentència (“naturalment, sinó una providència d’inadmissió”) i que si no es pronuncia sobre el fons (“perquè la petició no és admesa a tràmit”) el tribunal “ni tan sols admet entrar a debatre la qüestió”, simplement la descarta.

També s’ha dit que una petició de pocs ciutadans difereix d’una altra amb el suport de milions de ciutadans: com si el quantitatiu polític equivalgués al qualitatiu jurídic, aquest continu zigzagueig d’un pla a un altre propi del discurs dels amics indepes.

I la italiana cal estudiar-la bé, perquè dictamina sobre dues propostes de referèndum: una, de concert fiscal i ascens del Vèneto a regió “d’estatut especial”; l'altra, de consulta per a la independència, això sí, “consultiva”.

A més de les raons de la unitat de l’Estat, Roma els desautoritza perquè atempten contra l'Estatut de Venècia, que impedeix consultes sobre lleis fiscals; per “les pretensions egoistes de política econòmica” que l’animen; perquè no versen “sobre la llibertat d’expressió dels ciutadans”, sinó sobre un repartiment de poders; i perquè obren el “risc d’opcions no racionals lligades a situacions contingents”.

Òbviament que tots aquests arguments són opinables i discutibles. Però ignorar-los o menysprear-los no sembla una actitud genial.