Primer Espanya i després el partit

Fa molt de temps que la cultura no és notícia als programes polítics. Tampoc és part de la munició dels partits en la seva baralla parlamentària ni electoral. Potser és bona notícia, o potser és símptoma d’un descrèdit cultural interioritzat i massiu que comença pels mateixos professionals. El venjatiu 21% d’IVA està assumit com a despropòsit (i un dia o un altre es rebaixarà en alguns punts) i la multitud d’acudits sobre el Marca i Rajoy semblen haver esgotat la inventiva programàtica dels partits en aquestes àrees.

És veritat que ningú ja no sap exactament de quines àrees parlem i quines designa això de cultura. Res tenen a veure les dificultats de finançament de les indústries culturals amb la supervivència de les llibreries tradicionals o la pirateria a preu fet; res té a veure la reducció suïcida de pressupostos per a investigació amb l’absència flagrant de novetats a les biblioteques públiques per falta de diners per comprar-les. Però siguin o no culturals, els quatre o cinc símptomes reclamen un debat públic i fins i tot un discurs travat per explicar per què està bé que segueixin així les coses o per què és nefasta aquesta precarització objectiva d’alguns motors culturals d’una societat.

Alguns pensen que es tracta només de problemes sectorials poc rellevants i gens urgents per a les elevades mancances de la societat d’avui. Que els xavals amb prou feines tractin de filosofia i literatura avui als instituts tampoc ha de ser tan, tan alarmant: aquesta omissió pot ser una grandíssima notícia perquè així les descobriran per si sols. Però també pot ser un altre símptoma més, i ja en són molts, d’una passivitat política que ha abandonat aquests temes per escàs impacte mediàtic o per la seva nul·la rendibilitat electoral. El no massa imaginatiu desplegament d’activitats en relació amb Cervantes podria ser el setè o vuitè símptoma (a Catalunya no hi ha ni símptoma perquè no s’ha fet res).

La bretxa entre cultura i societat potser està com sempre; el que sembla haver crescut de debò és la indiferència política cap als problemes culturals en el sentit més ampli. Els més aprensius ho diuen amb un deix cínic, fort i convincent: la cultura no dona vots sinó problemes, la universitat sovint és díscola i poc agraïda, els usuaris de les biblioteques no molesten perquè no protesten (o no se’ls sent protestar) i els estudiants no solen demanar més teca curricular i, a més, solen ignorar les condicions de feina de molts dels seus professors.

Horror: un altre símptoma. Segueix sent comú avui a les universitats públiques catalanes la contractació de professors associats per impartir tres quarts de la docència que imparteix un professor titular, a canvi de cobrar gairebé un quart del sou del professor funcionari: menys de cinc-cents euros al mes, per sota de la meitat dels becaris d’investigació. L’abús és descarnat i envilidor per a la institució, inclosos els qui millor o pitjor fem les nostres feines com a funcionaris, en lloc de plantar les classes, o cremar-les o dinamitar-les, perquè això és el que mereix l’explotació rutinària de professors associats amb trajectòries ja rellevants i fins i tot importants.

D’iniciatives, n’hi ha, sens dubte, encara que de vegades resulten involuntàriament doloroses. Fa tres o quatre dies vaig rebre una convocatòria ben intencionada per aprendre a desenvolupar una “carrera acadèmica”. Per a desconsol de tots, la persona convidada per orientar els professors més joves ara treballa a Harvard, amb una beca Marie Curie de l’European Research Council, entorn de la literatura anglesa en connexió amb la societat –conflicte racial, narrativa, ideologia–. Però no és anglesa. Es diu Marta Puxan Oliva, i és ella mateixa qui explica que va optar a aquesta beca perquè “les condicions anteriors com a professora associada a la universitat catalana eren, simplement, impossibles”.

No dic que calgui convertir a titular de portada l’explotació industrial dels professors associats, però amb aquest munt de símptomes surt un quadre molt descriptiu de la indiferència política cap als laboratoris del futur: universitat, biblioteques, investigació, producció cultural penalitzada amb l’IVA. Quan en el partit socialista repeteixen que primer és Espanya i després el partit, m’agafen ganes de contestar que farien més bé posant per davant el respecte del partit per l’alta i mitja cultura per guanyar-se després el respecte que el país li ha perdut.

Jordi Gracia és professor i assagista.