Assassinat al ‘Manresa Express’: Puigdemont respon

Carles Puigdemont va sortir ahir del Teatre Conservatori de Manresa amb esgarrapades, la roba esquinçada, blaus i potser alguna ferida d'arma blanca. El president va sobreviure amb respiració assistida després de tres hores enfrontant-se a TV3 amb una dotzena de ciutadans, dotze persones implicades, moltes, en grups polítics, sindicals i veïnals. Eren gent normal? Sí. Però la vasta majoria de gent normal ni forma part de partits, ni de sindicats ni de Societat Civil Catalana (SCC). Eren dotze, com els dotze sospitosos de l'assassinat a l'Orient Express. I, com a la novel·la d'Agatha Christie, el crim no és obra d'un, ni de dos, ni de tres.

Puigdemont va estar sol davant del perill, com si Gary Cooper plantés cara al seu destí per sorpresa després de comprar el tortell del diumenge. El món convergent té la sensació que la televisió pública va preparar un parany al president. Va ser una nit per llegir Twitter. D'entre els molts càrrecs i simpatitzants coneguts del PDECat que es van abraonar sobre TV3, Pilar Rahola va destacar amb escreix. La seva primera reacció va ser preguntar-se: “Han vingut tots els de la CUP a preguntar, a banda d'alguna ciutadana?”. Rahola piulava com una metralleta, com Rambo acorralat a les muntanyes de l'Estat de Washington. I va continuar amb comentaris més o menys afortunats: “I ara la que parla del castellà com a llengua perseguida. Però de què va aquest programa! Només surten grups de pressió i polítics!”; “Escoltant el Jo pregunto el país va tan malament que estic a punt de suïcidar-me”.

Puigdemont va caure en una trampa de caça major, de tribu caníbal que lliga la víctima damunt d'un tronc i la rosteixen viva. Anys llum separen les entrevistes amigues a Artur Mas de la darrera legislatura –fes qui les fes– i la barbacoa de Manresa. Acostumats al to conciliador dels mitjans públics amb els líders del procés, el que va passar ahir va ser la versió nostrada del conte del rei nu. Els entrevistadors seleccionats en els debats previs –votats per les 200 persones que van presentar-se voluntàries per al programa– eren, entre d'altres, el president del comitè d'empresa de Delphi, la portaveu de l'Associació de Veïns de la Mina, una delegada sindical de l'Hospital de Bellvitge, una activista de la PAH, el cap de llista d'ICV a Manresa, una membre de Societat Civil Catalana i un membre d'EUiA de Reus. El problema per a TV3 és que, amb excepció de la membre de la PAH, no es va informar de la filiació d'aquestes persones. En algun moment em vaig imaginar l'Albert Boadella preguntant des de la platea disfressat amb una perruca i un mostatxo de paper maixé.

Les preguntes amigues per a Puigdemont van ser per part d'un arquitecte que té la filla vivint a Finlàndia i una senyora –l'única que va aparèixer en el vídeo de presentació amb una estelada– que declarava que les seves aficions són els puzles, la pàtria i el Barça. Aquesta senyora, la funcionària de la Generalitat Marga Sellarès, va ser l'única participant que va reflectir clarament l'esperit emocional de la massa ciutadana que ha votat Junts pel Sí. L'empresari agrícola Teòfil Camí volia entendre's amb el president, expressava el seu suport al procés, però ni així va aconseguir no ser crític amb el que ell considera l'abandonament del món rural. Camí va aconseguir les millors frases de Puigdemont: “Què és més disruptiu? Portar fibra òptica als pobles o dues rotondes?”; “Hi ha una part que és poc monetitzable però que és molt important, l'autoestima. Lleida té uns productes reconeguts internacionalment per la seva qualitat. I els catalans hauríem de ser conscients que tenim un tresor a casa, a l'hora de comprar fruita”.

Sense adscripció coneguda o rellevant va destacar una estudiant de Filologia Hispànica que, amb destresa de lluitadora del pressing catch americà, va provocar el públic convocat al teatre per defensar l'altra gran protagonista del debat juntament amb Puigdemont, la Mari Carmen Penacho. Bibliotecària i membre de la sectorial de la Gent Gran de SCC, Penacho va plantejar una Catalunya on la violència contra els crítics del procés va cada cop a més i on el castellà està perseguit. Les intervencions de Penacho esveraven els assistents al teatre però ella no s'arronsava. Va fer-li companyia en l'assetjament a Puigdemont en Lluís Cano, que va ser presentat com a director d'escola pública. Cano també va ser el candidat d'ICV a les darreres eleccions municipals de Manresa. Cano, destre en la retòrica de míting i d'assemblea, va interpel·lar Puigdemont: “Qui ens roba més? Els espanyols o Jordi Pujol?”. La politòloga i exdirigent Podem Gemma Galdon va expressar a Twitter el seu amor per Cano: “Em vull casar amb el que pregunta si ens han robat més els andalusos del PER o Jordi Pujol. Puigdemont perdut”. Des de l'altra banda ideològica –la derrotada pel foc amic de TV3– Toni Aira va mirar d'aportar optimisme: “Molts no us heu sentit representats per gairebé cap dels 12 [entrevistadors] del Jo pregunto. Però us hi ha representat Puigdemont. Per això ell és el president”.

Entre uns i altres van aconseguir que un debat polític de tres hores, que va acabar de matinada, aconseguís una quota d'audiència del 16,3%. Puigdemont va tornar a casa rebentat, com si hagués protagonitzat un llibre de Chuck Palahniuk. Tot sigui per recuperar el lideratge de TV3.