El preu de la llum

L’augment del preu de la llum, amb motiu d’un més gran consum pel fred, ha estat causa de disgust i queixa. Cinco Días (21 y 22 gener) explicava que la Fiscalía del Tribunal Suprem investigarà les raons que han originat aquesta escalada de preus, una investigació que justifica en defensa dels consumidors. El mateix diari explicava que la precarietat del sistema elèctric francès, amb vuit nuclears tancades, ha contagiat els països veïns amb importació massiva d’energia i ha traslladat al pool els seus alts preus. Aquesta va ser una de les raons que va donar el ministre espanyol, Àlvaro Nadal, quan va intentar explicar-lo i, com a mesura provisional, va anunciar un increment de l’oferta de gas per a la producció d’energia. Però, a judici dels mitjans, no n’hi ha prou.

Cinco Días enumera les causes conjunturals d’aquest augment de preu (fred, mercat francès, poca producció hidràulica i eòlica, preu del petroli..), però demana revisar a fons un sistema tan obscur i, com vol fer el ministeri, si hi ha comportaments inadequats dels agents del sector. Ara (20 gener) diu al seu editorial que la qüestió es trobar un sistema que permeti conjugar la justícia social, la competitivitat econòmica i la sostenibilitat ecològica. El diari creu que, per començar, seria bo que les companyies s’adherissin al conveni que aquesta setmana van proposar la Generalitat i les entitats municipals perquè les empreses es facin càrrec del 50% del cost de la pobresa energètica. “En un sector que obté sucosos beneficis cada any, seria un primer pas en la bona direcció”. El Periódico (20 gener) defensa que la Comissió del Mercat de la Competència ha d’actuar amb contundència, perquè no és la primera vegada que es detecten pràctiques abusives i “les pròpies empreses del sector haurien de ser les primeres interessades en una millor i més clara regulació del mercat”. Per a El Mundo (20 gener) l’encariment de la llum mostra que el sector necessita una altra reforma. A l’editorial analitza la factura que paguem, on hi ha impostos (21% d’IVA i 7% de l’impost de l’electricitat), peatges regulats...Tot això provoca que del rebut de la llum solament el 30% es deu al consum –el que ara s’ha disparat- mentre que el 70% restant són costos fixos, que es paguen al marge del mercat. “Una reforma, doncs, que tractés d’actuar sobre aquest 70% ajudaria a rebaixar la factura als ciutadans” I es pregunta: “¿és adequat un 21% d’IVA sobre un servei bàsic?”. Abc (20 de gener) titula el seu editorial “La llum no és camp per a demagògies”. El diari sosté que els espanyols tenen des de fa anys una de les factures més cares de la Unió Europea per culpa de sectarismes passats i una opacitat no resolta. L’editorial critica que l’esquerra radical, amb Podem al davant, faci demagògia proposant disbarats com la nacionalització o mentint per crear alarmisme per treure’n rendiment polític. “Espanya ha de treballar per un sistema energètic eficient, sense marginar fonts per motius ideològics, com la nuclear, un rebut transparent, sense costos polítics, i amb reguladors eficaços”.

Oriol Illa, president de la Taula del Tercer Sector Social, ha escrit a El Periódico (19 gener) que el “concepte de pobresa energètica no està definit al nostre país, però segons l’Idescat, entre el 9 i l’11% de llars catalanes estan en situació de risc per la dificultat a l’hora d’assumir la despesa bàsica”. Sebastià Alzamora (Ara, 20 gener) es recorda del ministre José Manuel Soria responsable dels darrers arranjaments orquestrals del sector. El ministre del fracking, dels papers de Panamà i de l’intent del seu partit de facturar-lo com a directiu del Banc Mundial... va situar Espanya “ com l’Estat membre de la UE amb la llum més cara per a uns consumidors de poder adquisitiu més baix. Paguem la llum a preu de país ric, mentre que el nostre salari mínim és de contribuent espoliat i paupèrrim”. Juan Manuel de Prada (Abc, 21 gener) contempla una nova forma de despotisme: el Diner triomfant sobre els governs. I David Fernández (Ara, 21 de gener) recorda la quarantena de polítics i exministres als consells d’administració de les grans energètiques. Per a Fernández, el llenguatge pervers del poder tot ho capgira: “nacionalitzar –que vol dir de totes i tots- es veu que espanta; privatitzar –que vol dir d’uns pocs- calma. Tot al revés”.

El junquerisme és amor. Aquesta frase, pronunciada per Junqueras a El món a Rac 1 la setmana passada, va provocar que a la tarda ja hi hagués una empresa de samarretes que llancés 10 models amb la frase, a 14,90 euros, com explicava Jordi Basté a La Vanguardia (15 gener). Però no tot és tan senzill. Al mateix dia i diari, Lola García escrivia que Puigdemont no serà president de nou, “però no pensa deixar que Oriol Junqueras s’aparti dels assumptes més espinosos. Per això li ha encarregat els preparatius del referèndum i intenta que es mulli a fons” en aquest tema que pot costar una inhabilitació que el retiri de la vida política. Per a Isabel García Pagan, els cupaires tornen a trucar a la porta de Puigdemont per negociar els pressupostos no pas perquè tinguin més sintonia amb ell que amb Junqueras. Ho fan perquè el PDECat té més necessitat de pressupostos. Si no n’hi ha, no hi ha referèndum i es va a unes eleccions on els pronòstics són favorables a ERC. La Razón parla, en un editorial, de “guerra bruta” a Catalunya amb el partit de Puigdemont volent implicar Junqueras en la convocatòria de la consulta “amb l’esperança que una eventual reacció judicial (...) l’inhabiliti”. Segons el diari, ERC no té un altre candidat amb el mateix atractiu electoral i els exconvergents podrien “oposar a una esquerra sense Junqueras una alternativa polida, com Mercè Conesa, actual alcaldessa de Sant Cugat”. Teodoro León Gross (El Mundo, 14 gener) interpreta una piulada de Joana Ortega (“De moment alguns, ànims franceschoms, anirem a judici mentre altres es posen de perfil. Recordeu qui va fer què en el futur. No oblideu”) com una al·lusió a Junqueras, futur administrador, diu, de la frustració i victimisme que generarà la no celebració de la consulta. Mentre, Pilar Rahola, a La Vanguardia (11 gener) es preguntava què fa el PDECat obrint l’inútil debat de la candidatura. “Només serveix per alimentar les tertúlies, crear desconcert en els votants, angoixa entre els militants i conya entre els adversaris. Mal negoci”.