La meva nit és suau

No vaig ser mai noctàmbul. No hi ha glamur, ni gestes, ni festins en les meves nits. Snif. Associada a perills de tota mena (a casa, per referir-se a algú que anava desencaminat, es deia, fins i tot: “Aquest cerca la nit pels armaris”), amb la nit no puc tampoc mistificar el meu currículum. Amb saber que l'episodi més canalla passa per una escena pròpia de vodevil (ja ho sabeu: comèdia lleugera i grollera, d'infidelitats i calçotets i pit i cuixa) a l’estil Josep Santpere al Teatre Apolo del 1915, està tot dit.

Vegem-ho. Escena primera. Tardor del 1987, com a màxim: som quatre o cinc que estem fent la mili i el nostre cap de la colla bromista s'obstina a convèncer la bella meretriu del final de la Rambla que sóc una espècie d’Oliver Twist italià (hi juga a favor que va vociferant el meu cognom allargant l'ela, per passar més vergonya) i que, ni que només fos per caritat cristiana hauria de fer la seva feina gratis amb mi. Absurd. No recordo bé si durant la per a la meva eterna i surrealista negociació va arribar a parlar una mica d'un forfet per a tota la nit amb tots si hi accedia i si jo vaig balbucejar, patètic, alguna cosa en la llengua de Dant. Tinc més aviat la infausta nebulosa que mostrava la mateixa cara llarga que Buster Keaton havia de posar per contracte fins i tot fora de les pel·lícules i que és la que llueix al jardí d’estiu de l’Hotel Ritz de Barcelona en foto del 1930… No sé si explicar el final: és en el mateix lloc hores després, a l'alba, esperant la noia, que ens havia citat quan acabés la seva jornada. En va, esclar. Millor, perquè jo hauria sortit corrent. En qualsevol cas, caçadors de la nit burlats.

Va ser, doncs, una nit circular, com les voltes que feien els empolainats assistents al Liceu pel Saló dels Miralls als entreactes, ritual de paó. Es barregen a la rebotiga de la memòria un punt de sordidesa amb una llibertat infinita, un nu integral en un local del Paral·lel o potser en el cabaret flamenc de Villa Rosa, a l’Arc del Teatre, davant del sempre discret prostíbul de Madame Petit, pàl·lides belleses totes davant la noia dels cabells a lo garçon i polseres als seus llargs braços o la prometedora esquena de la seva companya de taula al Hollywood, també al Paral·lel, disposades a fer-me consumir a la taula i a continuar l'amistat en deixar el local... La nit em confon.

Visc la nocturnitat, com altres capítols de la meva vida, per delegació, pel que em cedeixen els llibres. I així ha passat amb Santpere, Keaton, el Liceu, Madame Petit, les joves del Hollywood… Són imatges de l'àlbum Barcelona nocturna (Efadós / Ajuntament de Barcelona), fotografies d'una època desapareguda, que se m'han creuat amb les vivències. No és un llibre: és una tela d'aranya visual, droga d'una nostàlgia impossible injectada pel periodista i cronista de la ciutat Lluís Permanyer. Creix així el prestatge d'indispensables de les meves guies cràpules: Nits de Barcelona, de Josep Maria Planes; La ciutat dels cafès, de Paco Villar, i Barcelona nit, del fotògraf Kim Manresa. Hi ha altres nits, esclar, però estan en aquestes.

Per l'ull precís i la ploma exacta de Permanyer revisito La Criolla del 1925, la zona més canalla del Barri Xino, amb els seus lladregots, atracadors i transvestits en primer pla, local en què no recordava haver ja entrat en llegir Vida privada, de Josep Maria de Sagarra. Potser va ser allà on em vaig assabentar que Joan Antoni Güell, el comte de Güell, havia liquidat el deute que el futur dictador Primo de Rivera havia contret amb la ruleta, una molt semblant a la que es veia, el 1911, al flamant Casino de l’Arrabassada, allà on mai va haver-hi una habitació reservada pels que es volien suïcidar després d'haver-ho perdut tot. A qui sí que crec que vaig veure perdre-ho tot va ser a Josep Gironès, aquell 1 de desembre del 1934 a l’Olympia, la sala de circ més moderna d'Europa, amb capacitat per 6.000 persones, plena per al seu combat amb el campió nord-americà Freddie Miller; està assegut en el seu racó, amb els seus assistents, somrients: el Crack de Gràcia el tenia grogui en el quart assalt, però en el següent se li va escapar un cop baix i el van desqualificar.

Potser va ser la meva tia la que em va dir que havia arribat a comptar fins a cinc Rolls-Royce aparcats davant de la fastuosa Casa Llibre, on avui hi ha l’hotel Avenida Palace. No sé reconèixer-la entre les parelles d'etiqueta i de vint-i-un botó del ball dels marquesos d'Alella, celebrat el 1905 a la Maison Dorée: un escàndol, em va explicar ella o Permanyer, perquè era la primera vegada que a Barcelona les dones sortien a ballar de nit en un local públic, problema de consciència que van solucionar sota l'argument que l'espai, com que era llogat pels marquesos, equivalia a un annex de casa seva…

Tampoc recordo si vaig practicar en el tapís verd d'algunes de les més de 20 taules dels billars Novedades o Alhambra de l'Eixample. O si vaig trepitjar la terrassa del Café Español, la més gran del Paral·lel i d'Europa. O va ser un local de Nou de la Rambla o el bar Zurich, o tots dos, que van descobrir el 18 de juliol del 1936 que no tenien persianes per abaixar: no havien tancat mai fins llavors, servicials amb els noctàmbuls. Si que sé que una vista en blanc i negre de la Barcelona i el port nocturn des del balcó de Miramar em retrotreu a l'escena segona del vodevil de la meva vida de tomàquet (a casa anomenaven així als que sortien de nit). Tardor del 1982: estic aparcat en el vessant de Montjuïc, gairebé en cua, com d’altres, immers en carícies diverses, vidres entelats, propera la promesa d'una mica més, algú frega els vidres des de fora i fa un forat amb la mà per mirar. Està gemegant? Des del seient de darrere, salto a l’estil cascadeur al volant i arrenco derrapant com puc…

De tota la Barcelona nocturna, em quedo amb els quioscos que poblaven la Rambla. Un cop dit que és el carrer més bonic del món, André Maurois o Georges Arnaud afirmen que el millor són aquests llocs, atapeïts de premsa internacional i pornografia, sí, però també amb llibres de poesia, ciència, assaig, literatura… Avui hi ha imants de nevera, torrons i presumptes gelats italians. La meva nit és suau, de paper.