Els deu delictes més espectaculars contra el patrimoni a Catalunya

L’arqueta gòtica de Banyoles, el Beat de la Seu d’Urgell, la Fundació Miró, que custodia i difon el llegat del pintor, la catedral de Tarragona o el Museu Arqueològic de Catalunya formen part destacada del patrimoni català pel seu valor històric i artístic o per les obres que conserven i que ajuden a comprendre la idiosincràsia de la nostra societat. I també formen part de la crònica negra, perquè en algun moment de la seva història han estat víctimes d’un robatori amb la finalitat d’obtenir, sobretot, un benefici econòmic. Esglésies, masies, museus, domicilis particulars, botigues d’antiguitats, jaciments arqueològics, conjunts de valor històric, fins i tot centres de poder com és el Parlament de Catalunya. Els lladres d’art i de patrimoni a Catalunya no han tingut límit a l’hora de prendre als propietaris obres d’art carregades de gran pes.

Són robatoris que han deixat petjada en denúncies, atestats i judicis i, sobretot, en els mitjans de comunicació. El llibre Espoli: del museu al jutjat. Les infraccions penals contra el patrimoni historicoartístic a Catalunya, 1983-2015. (Rafael Dalmau Editor), escrit per l’historiador Jordi Campillo i la fiscal Susana Romero, que es presentarà el 7 de febrer al Museu d’Història de Catalunya, repassa quins han estat els principals robatoris i espolis que ha patit Catalunya en els últims anys i les mesures penals que es poden aplicar, a més del perfil de les bandes i els lladres i els llocs més castigats, tot dibuixant un complet mapa d’aquests fets delictius.

El primer que cal fer és denunciar, i aquí no es denuncien els robatoris de patrimoni històric. Són molt poques les denúncies que arriben a la fiscalia, i quan arriben, el problema és que ningú sap com tractar-les: la llei és confusa; el fiscal no en sap, el jutge no en sap... Pregunta a qualsevol fiscal per un robatori de força a l’interior d’un domicili. Et dirà l’article i la pena, amb els seus punts i comes, perquè cada dia en té 27 casos; el mateix que de seguretat viària o, lamentablement, de violència domèstica. Però pregunta-li sobre patrimoni històric. No en sabrà res perquè el tema apareix a partir de l’article 321 del Codi Penal. Fa set anys i mig que soc fiscal a Vilanova i només m’ha arribat un tema de patrimoni. Només un”. Així de contundent es mostra la fiscal Susana Romero, que el 2008 va impulsar la fiscalia de Patrimoni Històric de Barcelona i ara ha escrit, al costat de l’historiador i arqueòleg Jordi Campillo, aquest llibre que repassa els delictes i les infraccions penals contra el patrimoni històric artístic a Catalunya entre 1983 i 2015.

El treball no ha estat fàcil, asseguren els autors. Els diferents cossos de seguretat (Guàrdia Civil, Policia Nacional i Mossos d’Esquadra) que han actuat al territori fins al total desplegament dels Mossos a finals del 2008 han fet que la informació estigui dispersa i no coincideixi. Tampoc hi ha ajudat que les denúncies no s’hagin tramitat correctament, en no identificar el valor històric artístic de les peces sostretes i que s’hagin emmascarat sota un altre tipus de delicte més genèric, de manera que no en queden rastres en les bases de dades.

Però el problema més gran per als autors en la lluita contra aquestes conductes delictives (segons la Interpol, la tercera que mou més recursos econòmics, després del tràfic d’armes i el de droga) és la falta d’educació i de consciència social que el “patrimoni és de tots”. Això fa que el nombre de denúncies sigui reduït i que la visibilitat d’aquests delictes sigui escassa. El silenci de les víctimes crea el que els autors denominen una “xifra negra”: delictes que s’han comès però que no deixen constància expressa, cosa que comporta la impunitat dels autors i condiciona poder establir mesures correctores per les autoritats.

Per això, el recorregut que fan els autors pels robatoris i delictes contra el patrimoni es basa, sobretot, en les notícies aparegudes a la premsa en aquests anys; des dels més impactants i mediàtics, com el robatori a la Fundació Miró de Barcelona el 1988, on els lladres es van emportar sis obres de l’artista valorades en 12 milions d’euros; el de les figures de l’arqueta de Banyoles que va robar Erik el Belga el 1980, que no es van recuperar, en part, fins a 30 anys després; el Beat de Liébana de la Seu d’Urgell, una de les 27 còpies que existeixen d’aquest best-seller de l’edat mitjana (valorat en 18 milions d’euros), que es va recuperar uns mesos després sense una de les seves pàgines; fins al robatori, tres vegades, de les talles barroques de l’església de Porqueres (Pla de l’Estany), que va deixar la localitat sense verges ni sants. “Els robatoris més importants no són sempre els més mediàtics, ni els de més valor econòmic”, expliquen Campillo i Romero. “Estem d’acord que robar un picasso o un velázquez és molt important, però el robatori de la imatge d’una Verge venerada des de fa 300 anys en una localitat comporta una pèrdua d’identitat cultural per a aquesta comunitat”.

A partir de les informacions policials, de les notícies de premsa, d’entrevistes, jurisprudència i la proximitat dels autors amb la matèria, s’han elaborat unes estadístiques oficioses, que per bé que no s’han incorporat al llibre, ajuden a conèixer el fenomen delictiu. Entre les dades, una de global: s’han comptabilitzat 1.234 robatoris contra el patrimoni històric artístic a Catalunya des de 1983. “A Catalunya no es roba ni més ni menys que en altres llocs. No hi ha diferències fonamentals”, expliquen els autors. El que sí que canvia és el perfil del lladre o de l’espoliador, com li agrada dir-ne a Campillo, perquè el segon terme aglutina robatoris, furts, apropiacions indegudes, danys a jaciments i falsificacions, com les detectades el 2013 en el operació 7Encants, que va acabar localitzant 80 obres falses d’autors contemporanis que es venien per internet.

La imatge del lladre sofisticat, a punt i elegant, que transmet el cinema del lladre d’obres d’art, allunyat dels ambients sòrdids de la delinqüència comuna, amb personatges com Pierce Brosnan a El secret de Thomas Crown o Peter O’Toole i Audrey Hepburn a Com robar un milió i..., ajuden a idealitzar aquests lladres de guant blanc. Tampoc hi ajuda que aquests personatges creïn empatia perquè roben un patrimoni en mans d’uns privilegiats que poden fer front a aquesta pèrdua. No obstant això, la realitat és una altra. “No existeix el robatori perfecte”, responen els autors. El llibre repassa des dels petits delinqüents, habituals d’altres tipus de delictes, que s’acaben enduent també objectes de valor patrimonial important, fins als lladres que eren darrere el robatori d’obres d’art a la Virreina, el 1985, o a la Fundació Miró, el 1988. També els ocasionals que aprofiten la confiança o l’ocasió per endur-se el que no és seu. “L’oportunitat fa el lladre”, assegura Campillo. Entre ells, el fotògraf que es va endur una obra del magatzem de la Fundació Tàpies el 1992, o els paletes que el 2005 es van quedar gairebé cent monedes d’or que van aparèixer durant unes obres en un habitatge. “Es van repartir el botí, però després es va descobrir tot quan es van barallar”, explica Campillo. També abunden els que fan els robatoris des de dins, com el protagonitzat pel director del Museu Diocesà de Solsona, que durant dècades va vendre i va canviar per falses moltes de les taules gòtiques, o un treballador del Museu Arqueològic, que va sostreure del magatzem centenars de peces fins que se’l va descobrir, malgrat que feia anys que els Mossos havien detectat la presència d’aquests materials a la venda en mercats.

Per sort, explica el llibre, a Catalunya, segons la policia, no ha actuat la delinqüència organitzada vinculada amb les obres d’art. Tampoc, a diferència d’altres comunitats, com Andalusia, els “detectoristes” que es dediquen a rebentar i espoliar jaciments arqueològics no formen a Catalunya estructures i grups organitzats. “L’individu que surt els caps de setmana amb el seu detector és més habitual del que ens pensem, però grups com els desactivats durant l’operació Petrus, en la qual es va detenir set persones a qui es van intervenir més de 15.000 peces espoliades de jaciments, per les quals van obtenir 70.000 euros en la venda, no abunden”, explica Campillo. “Personatges com Erik el Belga [que dels seixanta als vuitanta va ser el terror d’esglésies i catedrals de mig Espanya] pertanyen a una època molt determinada; amb menys sensibilitat pel patrimoni avui no seria possible. No obstant això, no es roba de casualitat, perquè les penes que imposa el Codi Penal no són dures”, explica Romero. “Amb la reforma de 2015 s’ha millorat, però s’ha perdut una gran oportunitat per reunir i tipificar els delictes contra el patrimoni i lluitar millor contra ells”, assegura.

Els autors han constatat que l’any que va registrar més delictes, o en què es van produir més denúncies, va ser el 2003, sobretot en domicilis i segones residències. “El boom immobiliari va afavorir la baixada de robatoris d’art, perquè els delinqüents es dedicaven a robar materials i eines a les constructores”, explica Campillo. Les xifres apunten a un creixement dels robatoris des del 2009, fet que coincideix que són els Mossos, ja desplegats a tot Catalunya, els que centralitzen les dades. Des de llavors fins a l’actualitat, la mitjana anual de robatoris de patrimoni denunciats ronda els 60 casos. Uns delictes que es caracteritzen per ser robatoris amb força seguits de furts o estafes. El Barcelonès destaca en el nombre de casos denunciats, seguit, de lluny, per les dues comarques de l’Empordà i el Gironès, pel que fa a la dispersió geogràfica dels robatoris. Mentre que en els grans nuclis, com la capital barcelonina, els domicilis són els llocs més afectats, en les zones rurals predomina el robatori en recintes religiosos. Totes les comarques catalanes, excepte el Montsià, el Baix Ebre i Pla de l’Urgell, han patit algun robatori en el patrimoni religiós. La llista d’esglésies espoliades és molt llarga: Sant Pere de Ribes, Sant Martí d’Aubèrt, Santa Maria del Priorat, Banyeres, entre d’altres. Els lladres buscaven els seus retaules per trossejar-los i vendre’ls per separat. “Identificar un retaule és fàcil; les taules soltes, més complicat però més rendible”.

La falta de consciència també afecta el patrimoni en mans de particulars. La majoria de robatoris es cometen en domicilis que no tenen constància del valor de les seves pertinences. “Moltes vegades les peces no estan documentades i no hi ha fotografies que les identifiquin, per la qual cosa és molt complicat recuperar-les. En els últims anys s’han venut més de 2.500 calaixeres. Al final tot és un problema d’educació i consciència, i el patrimoni interessa només a uns pocs”, reblen els autors.

Els deus robatoris més sonats

L'Arqueta de Banyoles
12 de gener de 1980. Després d'amagar-se al temple, els lladres, amb Erik el Belga al capdavant, van robar 26 escultures, dos relleus i una creu de l'arqueta gòtica de plata del segle XV de sant Martirià, patró de la localitat. El 1983 es van recuperar tres peces i el 1997 la professora Francesca Español en va identificar dues més en una subhasta de Sotheby's a Londres que van conduir a una antiquària holandesa que en tenia 17 més i que es va avenir a lliurar-les (més les dues retingudes a Londres) a canvi de 550.000 euros que va pagar com a dació en pagament la Caja de Ahorros del Mediterrani i que l'Estat va abonar com a compensació pel lliurament les restes del Negre de Banyoles. De les altres set peces no se n'ha tornat a saber res. A l'octubre de 2010, 30 anys després, l'arqueta, restaurada i gairebé completa, va tornar a exposar-se, dins d'una vitrina de seguretat.

Fundació Miró de Barcelona
5 d'abril de 1988. Els lladres van accedir a la sala Joan Prats, una zona en obres amb els sensors d'alarmes desconnectats, després de trencar un vidre amb un martell, i es van endur sis obres del pintor valorades en 12 milions d'euros. El soroll va alertar el vigilant, un jubilat de 62 anys que va avisar la Guàrdia Urbana, però quan van arribar els lladres ja havien fugit. A més, la gossa que vigilava acabava de parir i estava lligada amb una cadena al costat dels seus cadells. La premsa va destacar el poc rigor del personal del museu, que va destruir les empremtes en netejar la zona i es va generar un ampli debat sobre la seguretat als museus. La investigació va arrencar de la idea que el robatori va ser un encàrrec de col·leccionistes, ja que les obres eren molt conegudes i no es vendrien al mercat negre. Al cap de dos mesos es van detenir dos delinqüents comuns i sis encobridors. Les obres van ser recuperades, després de ser repartides entre un magatzem de Palència i una masia del Perelló quan els lladres estaven a punt d'intercanviar-ne tres per droga. En declarar van confessar que havien pensat robar al Museu Picasso: "Avisin-los, que si no som nosaltres seran uns altres", van dir.

Beat de Liébana de la Seu d'Urgell
29 de setembre de 1996. Dos encaputxats van reduir amb aerosol una vigilant i van trencar amb una maça la vitrina de la catedral de la Seu d'Urgell per treure'n aquest llibre, una de les 27 còpies que es coneixen dels comentaris a l'Apocalipsi de sant Joan, un còdex de pergamí del segle X il·lustrat amb 79 miniatures. El llibre, valorat en 18 milions d'euros, va ser recuperat el 1997 per la Guàrdia Civil a la clínica d'un psiquiatre valencià. Estava mutilat, ja que n'havien arrencat la pàgina 15 per mostrar-la a un possible comprador. Es va imputar deu persones, entre elles el cap del grup, el francès Gilbert Julian Ollier, que després es va demostrar que havia falsificat la seva identitat. El fals Ollier va fugir de la presó de Lleida, on complia quatre anys de condemna, i no va tenir cap recança d'enviar una postal als funcionaris de presons des de Sud-amèrica, agraint-los el bon tracte durant la captivitat. La pàgina 15 no s'ha localitzat.

Reial Cercle Artístic de Barcelona
5 d'abril de 1993. Tres homes armats amb pistola irrompen en aquest centre cultural, que no disposava de mesures de seguretat. Després d'amenaçar el conserge amb l'arma van robar tres de les millors pintures de la col·lecció de Ramon Casas, Isidre Nonell i Ernest Santasusagna, valorades en 964.000 euros, i es van deixar una quarta obra d'aquest últim pintor. La tria va apuntar a la possibilitat que al darrere hi hagués un col·leccionista. Al cap d'una setmana, una trucada anònima va informar que les obres eren en un cotxe robat i aparcat al carrer Aragó. No se sap com va acabar el robatori, que sorprèn per la violència amb què van actuar els lladres.

Tresor de la catedral de Tarragona
9 de març de 1980. Erik el Belga i una dona de la seva banda van robar la capella del Corpus de la catedral de Tarragona després d'unir diverses escales i serrar els barrots d'una de les finestres. De l'interior es van endur vuit creus processionals dels segles XIII i XVI, tres copons de plata, tres ensencers, 17 portapaus de plata i bronze, diverses taules del retaule de sant Bartomeu (segle XIV) i una imatge de santa Tecla del XVI. De la sala capitular, una imatge de sant Miquel Arcàngel, una creu de plata i altres objectes valorats en 283.000 euros que es van vendre a un antiquari alemany resident a Alacant i que va enviar el botí a Bèlgica. Al gener de 2013, el fiscal va demanar per al famós lladre 10 anys de presó, sent la primera vegada que se l'acusava d'un delicte de robatori.

Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú
30 de gener de 1981. Els lladres, sota les ordres d'Erik el Belga, van robar 52 obres d'art després d'arrencar-les dels seus marcs i retallar-les amb estilets. Un conserge que vivia al pis de dalt era l'únic sistema de seguretat del museu, del qual es van sostraure obres d'Arellano, Fortuny, Viladomat, Rusiñol i Vayreda, entre altres. Va ser un robatori sense precedents en els museus catalans que es va valorar en 360.000 euros. L'any següent, el Prado va retirar les 23 obres del dipòsit que no havien estat robades, entre elles una important Anunciació d'El Greco. La resta, 35 eren de la col·lecció permanent del museu i nou més, del Museu d'Art Modern de Barcelona, a més d'una col·lecció d'art egipci. La major part de les peces (molt poques d'egípcies) van ser recuperades el 1983 procedents d'Alemanya i els Països Baixos i es van tornar a exposar el 1985. El Prado va tornar a dipositar 36 obres dels fons del museu el 1986.

Museu Arqueològic de Catalunya
8 d'abril de 2000. La Guàrdia Civil va detenir, dins de l'operació Barcino, un treballador, responsable del magatzem del Museu Arqueològic de Catalunya, acusat de robar durant anys unes 4.000 peces arqueològiques, molts fragments ceràmics, però també gots grecs, terrisses púniques i 150 gravats de Piranesi del segle XVIII que retallava dels llibres, valorats en 2,4 milions d'euros. A l'acusat se li va imputar un delicte de malversació de béns de valor històric i artístic. També es va detenir el propietari d'un comerç en el qual hi havia a la venda quatre gravats, acusat d'encobriment d'obres d'art. En el judici, que va començar el 2005, li demanaven quatre anys de presó, però se'l va condemnar a dos i a cinc d'inhabilitació.

Parlament de Catalunya
21 de març de 1988. Aprofitant unes obres que es feien a l'edifici, uns lladres es van endur un quadre de Marià Pidelaserra i un altre de Marià Llavanera, malgrat que les pintures s'havien guardat per protegir-les durant els treballs i, per això, no havien estat vistes des de juliol de 1987, per la qual cosa la data del delicte no es va poder precisar. Els quadres, ben documentats, feien que la seva venda o sortida al mercat fos molt difícil, tal com van assegurar els Mossos.

Casc etrusc localitzat a Gavà.
1989. A l'abril de 1990 es va saber que l'estiu anterior s'havia subhastat a Londres, per 260.000 euros, un casc de bronze etrusc excepcional, exportat de forma il·legal després d'aparèixer durant uns treballs el 1965 al jaciment de les Sorres. La Interpol va saber que havia estat adquirit pel matrimoni de col·leccionistes americans Levy. El Ministeri va acusar una persona de treure'l del país (se'l va endur en una maleta) i el 1996 el van condemnar a un any de presó i a una indemnització de1 44.000 euros per delicte de contraban, mentre que va absoldre la representant de Christie's Ibérica que va participar en l'operació després d'haver-li pagat 126.000 euros. A Gavà es pot veure des de l'any 2004 una còpia del casc feta de resina pels conservadors del Metropolitan de Nova York, que els col·leccionistes van regalar després de fracassar les negociacions perquè dipositessin l'original.

Església de Santa Maria de Porqueres
1990, 1993 i 2008. És una de les esglésies més assaltades pels lladres de Catalunya, ja que fins a tres vegades, en un període de 18 anys, els pispes han actuat en el seu interior enduent-se part del seu patrimoni. El 1990 només va ser una temptativa. El 1995 es van recuperar les cinc imatges de verges i sants barrocs policromats dels segles XVII i XVIII, robats a l'agost de 1993, en una operació conjunta entre els Mossos i la Guàrdia Civil, que els va localitzar al magatzem d'una discoteca de Mollerussa, propietat d'un antiquari barceloní. Dues d'aquestes verges van ser robades a l'abril del 2008, cosa que demostra que no s'havien pres les mesures de seguretat oportunes després del primer intent de robatori.