La suposada ‘al·lèrgia’ al wi-fi, a judici

Al·lèrgia al wi-fi és una expressió col·loquial per a l'anomenada electrohipersensibilitat, amb les sigles EHS, la presumpta intolerància a les ones electromagnètiques de les connexions sense fils i altres aparells. La qüestió encara s'ha de matisar més, perquè ni tan sols hi ha acord en el fet que aquesta al·lèrgia existeixi, que aquestes ones produeixin aquest efecte. La gran majoria de la comunitat científica, l'Organització Mundial de la Salut i el comitè d'experts de la UE ho neguen, diuen que no està provat. Ho tracten directament com una enganyifa. Per contra, alguns científics creuen que no és així i han anat recollint una creixent documentació, tot i que ha estat menyspreada per la resta dels seus col·legues. És un assumpte que genera una gran hostilitat mútua. El que és indubtable és que hi ha gent a qui li passa alguna cosa, pateix símptomes que alguns metges atribueixen a aquesta raó i –la realitat és aquesta– acaba arribant als tribunals. Com aquest dijous al matí, al jutjat social número 1 de Lleida, on Rosa C.T., una funcionària administrativa de la Generalitat sol·licita una pensió per incapacitat permanent, després de tres anys de baixa. La Seguretat Social, que ja va guanyar un primer judici, s'oposa a la seva reclamació.

La sala és buida, només hi ha dos familiars i un conegut, però és un cas amb més transcendència del que sembla. Ja hi va haver una sentència l'any passat del Tribunal Superior de Justícia de Madrid que, per primera vegada a Espanya, va reconèixer una incapacitat total per electrosensibilitat a un treballador d'una empresa de telecomunicacions. Aquest és el segon cas, que porta el mateix advocat, Jaume Cortés, del Col·lectiu Ronda, i una nova sentència reforçaria les raons d'aquests afectats. I també faria que gairebé tota la comunitat científica posés el crit al cel.

A Lleida la interessada no és al judici perquè, segons assegura el seu marit, es trobaria malament de seguida en aquest lloc ple de wi-fi: “Mal de cap, sensació d'ofec, confusió mental i dificultat per concentrar-se, boca seca, fatiga…”. A més, viu el judici amb molt de nerviosisme. Fa sis anys que està amb això. “Tot va començar el 2011, quan va canviar d'oficina i va començar a trobar-se malament, sense saber per què”, explica. La Rosa al·lega que no pot ni agafar l'autobús, ja que també té wi-fi, ni entrar gairebé enlloc i ha acabat dormint al menjador, el lloc més aïllat de la casa.“Vaig buscar pis amb ella, gairebé utilitzant-la com un sensor, veient si es trobava malament o no, perquè n'hi ha prou que hi arribi el wi-fi del veí”, comenta el seu marit.

La Generalitat ho ha fet de tot per ajudar la treballadora, admet el seu advocat. Fent reformes, canviant-la de lloc, però no hi ha manera. “Fora d'àrees amb ones està bé, aquesta és la qüestió, per la raó que sigui. Per fer un estudi bo necessites molts diners i els afectats són quatre, a ningú li interessa. Jo només demano que almenys els entenguin i els reconeguin la incapacitat”, resumeix Cortés. "Fa anys l'amiant no era dolent, fins que després d'unes dècades va començar a morir gent".

El metge li deia a aquesta dona que no li passava res i, al final, que patia ansietat, la conclusió més habitual en aquests casos, que sovint acaben derivats a psicòlegs i psiquiatres. És una cosa que desespera els interessats, perquè se senten incompresos, com si s'ho inventessin o, en el món laboral, com si només volguessin la baixa. El món científic no dissimula la seva incomprensió, fins i tot encara que reconeguin el drama humà. “Cal dir les coses clarament: tots els estudis ben fets, que són els que valen, coincideixen que la probabilitat d'efectes adversos és molt petita”, afirma Francisco Vargas, metge epidemiològic i director científic del Comitè Científic Assessor en Radiofreqüències i Salut (CCARS), entitat de referència en assessorament sobre els possibles efectes de les radiofreqüències en la salut. El Ministeri de Sanitat ha conclòs que l'exposició a ones per sota dels nivells establerts “encara que pogués induir alguna resposta biològica en condicions experimentals, no està demostrat que pugui implicar efectes nocius per a la salut”.

Vargas opina que la primera sentència espanyola de l'any passat està “molt mal fonamentada” i que el jutge “no es va molestar a investigar gaire”. En aquella ocasió el reclamant tenia un informe d'un especialista de l'hospital de Guadalajara. Vargas creu que una nova sentència en aquesta línia a Lleida “seria un gran error, un fracàs del coneixement científic i de la capacitat de valorar proves”, ja que a partir d'ara n'hi podria haver prou amb el fet que qualsevol expert presentés un informe favorable. Corrobora que, per la seva experiència, en molts casos l'origen dels símptomes és un trastorn psicològic, de vegades diagnosticat.

Julio Carmona, de la Plataforma Contra la Contaminació Electromagnètica (PECCEM), creada el 2009 i que inclou associacions d'afectats, considera que, com a mínim, “amb el coneixement actual caldria aplicar el principi de precaució” davant del risc de futurs casos per una exposició durant anys que ara és impossible de comprovar. Sense dades oficials, Carmona cita l'estimació de la Societat Espanyola de la Síndrome de Sensibilitat Central (SESSEC), creada recentment per experts que defensen l'electrosensibilitat: calcula, prenent com a referència estudis d'altres països, que la prevalença a Espanya arribaria a ser d'un 5% de la població. Dades que per a Vargas són absurdes, no tenen cap validesa i són simples extrapolacions sense base científica.

Des d'aquesta plataforma recorden que el Parlament Europeu i l'Agència Europea de Medi Ambient ja s'han expressat a favor de prendre precaucions amb mòbils i wi-fi i esgrimeixen més d'una vintena de manifestos de científics que criden l'atenció sobre l'assumpte a contracorrent. L'últim a Brussel·les, el 2015, amb 120 experts.També impulsen una iniciativa ciutadana europea per demanar una reglamentació proteccionista en aquest camp, que a Espanya han signat docents de les universitats d'Alcalá de Henares, l'Autònoma i la Pompeu Fabra de Barcelona, Politècnica de Catalunya i de Madrid, Sevilla, Saragossa, València i Reus. Però per a la resta de la comunitat científica no tenen rellevància. Antonio Hernando, prestigiós catedràtic de la Complutense, director de l'Institut de Magnetisme Aplicat i membre de la Reial Acadèmia de Ciències, sentencia: “Jo em fio de qui em fio, no val qualsevol experiment i hi ha organismes molt respectats reconeguts per tothom, que són els que compten”.

Naturalment, tots els experts coincideixen que cal seguir investigant, sobretot per verificar els efectes a llarg termini, que encara no es poden saber. Difereixen en el que s'ha de fer fins llavors: esperar perquè no hi ha res que motivi l'alarma o començar a prendre mesures. Ángeles Trillo, investigadora de Bioelectromagnetisme a l'Hospital Ramón y Cajal de Madrid, va participar en el primer estudi de la UE sobre els efectes dels mòbils en cèl·lules aïllades, anomenat Reflex, el 2004. "Va ser molt criticat, però ara els nous multiprojectes de la Unió Europea l'estan confirmant en part. El risc del mòbil és molt relatiu i petit, però a llarg termini no se sap, ha de passar temps i que hi hagi més estudis", explica. Pel que fa a l'electrosensibilitat, assenyala que generalment qui pateix aquests símptomes "sol presentar sensibilitat múltiple a altres agents químics". Afirma que cada vegada hi ha més casos, però no se sap a quins metges dirigir-los.

Carmen Valls, doctora de Medicina Interna i Endocrinologia, ha participat en aquests congressos que donen l'alarma sobre la qüestió, i ha declarat aquest dijous a Lleida com a perit de l'advocat de l'afectada. Davant la jutgessa i l'advocat de la Seguretat Social ha afirmat que la pacient pateix “electrosensibilitat severa”, que no pot treballar "enlloc" i aporta una prova, “nova a Espanya”, un estudi que mostra com la seva hormona del son, la melatonina, s'altera amb les ones electromagnètiques. Valls creu que ja seria un primer pas que el Ministeri de Sanitat s'interessi per l'electrosensibilitat i convoqui un comitè d'experts, com va fer per a la sensibilitat química múltiple (SQM) el 2011.

Un argument molt utilitzat pels afectats és el dels interessos que tindrien les grans companyies de telecomunicacions a amagar el problema. Sense caure en teories de la conspiració, l'experiència de Bernardo Hernández Bataller, jurista i membre del Comitè Econòmic i Social Europeu (CESE) que va intentar aprovar en aquest fòrum un dictamen sobre l'electrosensibilitat, és que “hi ha grans pressions”. L'informe no va ser aprovat per l'oposició d'un expert britànic. Després va sortir a la llum que era assessor de companyies elèctriques. Les associacions d'afectats ho van denunciar davant del Defensor del Poble europeu, que els acaba de donar la raó. És un assumpte complex. El judici a Lleida dura mitja hora. Queda vist per a sentència.