El poder de Piqué i l’exemple de Messi

Acostumat a guanyar, el Barça no sap perdre –o si es vol, empatar–, ni tampoc manar, entregada com està la junta de Bartomeu als jugadors que lidera Piqué. El sentit institucional del Barça ha quedat seriosament tocat per dues imatges molt comprometedores per al club: el dit acusador del central quan sortia de l'Estadi de la Ceràmica i la no-presència de futbolistes blaugrana en la gala de la FIFA.

Els nois de Luis Enrique van baixar ahir sobtadament de l'avió de Zuric tan ocupats i ofesos com diumenge van deixar Vila-real. Els directius viatgen sols, a mercè del corrent, acostumats a viure en el seu moment de Guardiola, sempre pendents de Messi, i ara suplantats per Piqué, que exerceix alhora de president, d'executiu intermediari amb Rakuten i d'internacional del Barça.

Más información

El Barcelona grinyola sense Piqué ni Iniesta

El fil de vida es diu Messi

Encara que ja es coneix el seu interès per manar al Camp Nou, ja tan explícit que ha provocat fins i tot una declaració de renúncia al tron per part de Guardiola, es desconeixia que Piqué actuaria sense esperar a la seva retirada, encara llunyana si s'atén a l'entrevista que va concedir a Jordi Basté a TV3. El defensa es presenta com l'únic defensor de la causa culer al món: davant de la premsa, la Lliga, la Federació, la UEFA i la FIFA.

Piqué canalitza la frustració del barcelonisme, que se sent desemparat pels seus propis dirigents i sotmès pels poders fàctics suposadament rendits al Madrid de Florentino. Parla per boca dels periodistes que callen, dels directius que s'amaguen, dels capitans que s'aguanten i de l'entrenador, que no sap si marxar o quedar-se, confós perquè el trident ha deixat de marcar gols, reduït l'equip a Messi.

Viure a compte del 10 ha estat tan fàcil com difícil resulta sobreviure quan no s'aconsegueix cantar victòria tot i els seus gols. El terreny ha afavorit la reaparició d'un caldo de cultiu victimista que semblava superat al Camp Nou des dels temps de Cruyff. La sorpresa ha estat encara més gran quan el capitalitzador del malestar ha estat un jugador molt intel·ligent i que se suposa allunyat de qualsevol populisme com és Piqué.

Al futbol li van bé figures amb opinió com Piqué, de la mateixa manera que l'espectacle televisiu agraeix personatges com el seu perquè permeten organitzar tertúlies sense necessitat de tenir cap més imatge que el seu índex acusador contra Tebes, contra la Lliga, contra els àrbitres o contra qui fa que no guanyi el Barça. Ningú millor que el central per representar l'antimadridista davant del silenci del Barça.

Piqué canalitza la frustració del barcelonisme, que se sent desemparat pels seus propis dirigents i sotmès pels poders fàctics suposadament rendits al Madrid de Florentino

Els gestos i la veu de Piqué permeten no haver de parlar del joc del Barça, del futbol del Madrid, de la continuïtat de Luis Enrique, de l'absentisme de Bartomeu i dels premis de Cristiano Ronaldo davant de Messi. Passa que quan es redueixen o simplifiquen tant els papers, costa delimitar les funcions i exigir responsabilitats, sobretot en el complex món del futbol i encara més en un club com el Barça.

Irreprotxable com a futbolista; seguidor admirable; eficient en la intermediació i elogiat empresarialment, no s'entén gaire bé què pretén Piqué com a defensor del poble culer, protagonista d'un discurs més social que no pas futbolístic, tret que vulgui espavilar els seus ingenus companys i els seus adormits directius, resignats fatalment a la derrota, febles i impotents tots, víctimes de la inòpia davant del Madrid.

Ja s'ho farà Piqué amb les seves causes i interessos, ja siguin legítimes, favorables o contraproduents, símptoma en qualsevol cas d'una anomalia per al Barça. Si es tracta de qüestions futbolístiques, l'exemple no és el seu, sinó el de Messi, irreductible en cada partit, un altre cop heroi contra el Vila-real: no li van xiular un penal, va rematar al pal després i al final va marcar un gol de bandera per mantenir les esperances blaugrana de guanyar la Lliga.

Passa que el 10 no obre la boca, mentre que la veu la té Piqué, i el seu poder expressa precisament la feblesa del Barça.