Lliçó d’anatomia

Quan Alessandro Scarnato va haver de triar un complement per titular el seu llibre sobre Barcelona va elegir “supermodel”. Barcelona supermodel. Barcelona més enllà del model. Hi ha un punt excessiu, frívol, en aquest apel·latiu, també alguna cosa de triomf desorbitat. Scarnato és arquitecte i és florentí i jove i viu a Barcelona des de fa anys. Ha dedicat la tesi doctoral a analitzar la transformació de la ciutat en democràcia a partir de la reforma de Ciutat Vella, volent trobar-hi l’equilibri entre l’extrema conservació i l’extrema destrucció del patrimoni urbà en el moment que totes les ciutats van començar a mirar els seus centres històrics. Ara n’ha publicat un resum en un llibre interessantíssim, Barcelona supermodelo. Scarnato manté una distància asèptica en relació al procés que analitza. Queda clar que no se sent emocionalment implicat en el maragallisme, que va ser, més que res, un estat d’ànim. Això, més l’ardu treball de documentació i comprensió, li dona una lucidesa insòlita: com si mirés la ciutat des de la grada d’un amfiteatre de dissecció.

No crec que hi hagi gaires barcelonins que recordin amb precisió com era la Ciutat Vella dels vuitanta, abans del bateig fundacional de la Barcelona olímpica. Com era físicament i socialment, amb aquells racons opacs on no hi entrava cap llei, amb aquella sordidesa del teixit urbà castigat, sense espais, sense aire i sense expectatives. Amb les bandes de la droga i la gana real. I els prejudicis. La Barcelona correcta esquivava la Barcelona canalla. No existien ni el CCCB, ni els centres universitaris, ni moltes de les places, ni la Rambla del Raval. Sobre aquesta realitat es va conjurar un equip amb Maragall al comandament, Joan Clos com a regidor i Procivesa com a instrument inspirat amb capacitat per operar sobre un mercat inexistent. Scarnato és crític amb determinades coses però s’admira davant la resolució i l’eficàcia amb què es plasma un objectiu definit: tornar la dignitat als baixos fons de la ciutat, tan mitificats, i sense esquinçar el teixit social, fràgil i marginal.

Assenyala l’autor que el coixí intel·lectual sobre el qual recolzava el projecte era feble. Hi havia més intuïció que no pas teoria. I que això va afavorir els successius vicis que van llastrar els resultats. Ens explica el procés que va des de la confiança en el poder taumatúrgic de l’arquitectura fins a la borratxera dels edificis icònics. I és molt crític amb la demolició sistemàtica d’illes senceres, cosa que jo matisaria. És cert que al costat d’espais epifànics com Allada-Vermell —una plaça italiana a Barcelona— hi ha el pitafi del Forat de la Vergonya, ja amb els veïns aïrats i reorganitzats per estampar a la pancarta el fracàs sonat d’una mala planificació. La gentrificació i el turisme desbocat no estaven en els plans, però això també es pot atribuir a la falta de previsió i a la inconsistència d’uns regidors sense múscul. I a la solitud d’Itziar González. En tot cas, el final va pecar d’autocomplaença: nosaltres, deien, no ens equivoquem. Fins que, amb perdó, el tramvia va atropellar Jordi Hereu.

Avui es reivindica el maragallisme com a cim d’una conjunció entre alcalde i ciutadans, però és irrepetible. Va ser la màgia d’una ciutat amb un projecte clar, amb capacitat de transformació, entusiasme compartit i l’encantador despotisme de, insisteixo, tenir sempre raó. Això ja no existeix i així ho reflecteixen les enquestes estancades, potser perquè el projecte actual no és del tot clar i la capacitat transformadora no s’acaba de constatar. És curiós que Scarnato digui que, per la flaquesa teòrica, es van perdre oportunitats. Però que al final guanyés el mercat, crec jo, es deu a la nyonya amb què es va perllongar la gestió. Aquells que van aplaudir els Jocs Olímpic són els mateixos que van injuriar el Fòrum, vet aquí la distància entre el principi i el final. Aquesta és la lliçó. La ciutat lluminosa que acaba en supermodel i s’aguanta vacil·lant sobre la purpurina, amb l’ànima trista, com les noies dels tangos. Avui la ciutat és una altra cosa, un altre corpus teòric, que inclou la gent i les seves necessitats i fins i tot els somnis. Barcelona només es pot redimir amb un projecte assumit col·lectivament: amb qualsevol proposta que li faci recuperar la decisió de plantar cara a la conseqüència dels mals temps.