El 64% de les places per a refugiats segueix sense ocupar-se a Catalunya

Catalunya té 1.250 places disponibles per acollir persones que fugen de països en guerra o de situacions de violència. Però fins ara, només hi ha 451 places ocupades. Un 66% (800) segueix lliure, a l’espera que el Govern central accepti més refugiats. Tant el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, com la consellera de Treball, Dolors Bassa, s’han queixat de manera reiterada del bloqueig. Del compromís del Govern d’acollir en dos anys 17.000 persones que fugen de la guerra de Síria i altres conflictes, Catalunya ha rebut 124 persones des de maig. D’aquestes, 43 són menors que formen part de 26 famílies acollides.

La major part d’aquestes famílies són a la província de Barcelona, repartides entre la Casa Bloc del barri de Sant Andreu (40) i Berga (46). A l’antic edifici militar barceloní es pot veure alguna d’aquestes persones que treu el cap per la finestra. Però més enllà d’això, els veïns no els distingeixen pel carrer. “Mai els veig”, explica un d’ells. “Aquest és l’èxit”, assegura el responsable de l’equip de la Creu Roja al bloc, Martí Rovira, “que passin desapercebuts, com qualsevol altra persona estrangera”. En una enquesta improvisada a la zona, ningú es queixa. “Ens alegrem que estiguin bé, i no han ocasionat cap problema”, assegura una de les dones que forma part d’un grupet, just davant de la Casa Bloc. La resta, assenteix.

A dins, els refugiats són autònoms. “Tenen un espai assignat i ells es responsabilitzen que estigui en condicions”, afegeix Rovira. És la primera de les tres fases d’un pla que dura 18 mesos. “La d’acolliment és una etapa més de descans”, explica Pascale Coissard de CEAR, una de les ONG històriques que treballa des del 1979 amb persones que demanen asil. Durant sis mesos podran viure a la Casa Bloc o en qualsevol dels pisos disponibles a Vic, Sabadell, Tarragona o Lleida. En aquesta primera fase se’ls proporciona tot el que necessiten: allotjament, manutenció, atenció psicològica, roba...

“És una etapa clau perquè coneguin i s’adaptin a l’entorn, perquè creïn complicitats i vincles amb associacions de veïns, ajuntament, la resta d’administracions...”, explica Rovira. Això s’aconsegueix en primer lloc aprenent l’idioma. A la Casa Bloc, tenen dues opcions: o bé assistir a classes en el mateix centre a través de voluntaris, o bé poden estudiar en acadèmies amb cursos especialitzats per a nouvinguts. Alhora, integradors socials els assisteixen en gestions bàsiques, com l’empadronament o l’escolarització dels nens.

Encara que cada cas és diferent: “Ens podem trobar amb persones que no saben ni llegir ni escriure, i amb persones amb un doctorat que parlen quatre llengües. Els plans són individualitzats”, puntualitza Coissard. A tot això, s’hi sumen activitats lúdiques en les quals poden participar, sempre de manera voluntària. “Cada persona necessita el seu temps. Algunes en una o dues setmanes ja demanen fer coses, per desconnectar, mentre que d’altres potser requereixen un mes per poder recuperar-se”, afegeix Rovira.

Una vegada superada la fase d’acolliment, arriba la d’integració, que dura sis mesos. Es prepara la persona per tenir el seu propi allotjament, encara que segueixen tenint ajudes per al lloguer. L’èmfasi ja és en la formació, per quan arribi l’etapa final d’autonomia, que dura sis mesos més, amb ajudes més puntuals, i que està centrat en la integració laboral.

Fins ara les associacions estan contentes amb el suport assolit.“Estem desbordats pels oferiments, des de la biblioteca fins a l’associació de comerciants del barri. Tots volen ajudar”, s’alegra Rovira, que recorda la importància que tothom s’impliqui en la consecució de l’objectiu final: “Que siguin persones amb drets plens, en igualtat de condicions”.