Independentisme de coll blanc

El govern de Catalunya assegura que el proper any 2017 se celebrarà un referèndum sobre la independència de Catalunya. En el debat sobre la qüestió de confiança del mes de setembre, el president Puigdemont va dir “o referèndum o referèndum” i fins i tot va afirmar categòricament que abans del pròxim estiu el seu govern tindrà preparades les “estructures necessàries per poder actuar com un Estat i poder-nos integrar a la UE i a la comunitat internacional”. I fa uns dies, a l’acte de presentació del nou logotip del seu partit, va advertir que el referèndum es farà el 2017 de manera “indefectible”. Sembla que comença, per fi, l’any del tot o res de l’independentisme.

El que s’ha aconseguit fins ara és un govern d’una formació política, Junts pel Sí, que va guanyar les eleccions del 2015 amb un programa electoral independentista, una majoria absoluta parlamentària favorable a la independència, una suposada creació d’estructures d’estat, una activitat parlamentària que està desplegant les anomenades lleis de desconnexió i un empat demoscòpic entre el sí i el no davant d’un hipotètic referèndum sobre la independència. Però per afrontar la fase que s’acosta, és imprescindible que la sobirania aconsegueixi que la majoria dels ciutadans i ciutadanes que volen la independència de Catalunya tinguin també l’afany de lluitar per aconseguir-la contra vent i marea, i ara per ara no sembla que estiguin en condicions de participar en una tenaç rebel·lió popular intensiva contra els que dirigeixen les institucions espanyoles.

El context i les característiques socials influeixen en l’adopció de determinades actituds ciutadanes davant la política com l’assumpció de riscos per aconseguir un objectiu polític. A Catalunya, les alarmants xifres de pobresa, la insatisfacció ciutadana amb el funcionament de la nostra democràcia i el descrèdit social dels polítics, dificulten un seguidisme popular massiu a favor de l’independentisme institucional i una protesta mancomunada entre ciutadans i polítics independentistes. Segons dades del CEO, una cinquena part dels catalans independentistes desconfia del Parlament i del govern de Catalunya, el 84% se sent poc o gens satisfet amb el funcionament de la democràcia i un de cada quatre catalans partidaris de la independència desconfia dels polítics catalans. Amb aquest panorama, no sorprèn que la meitat dels independentistes admeti que està disposat a assumir pocs riscos. Les actituds pusil·lànimes no beneficien en absolut el moviment independentista a les portes d’un any clau en què l’activisme social serà fonamental per respondre als artificis del govern de Rajoy per frenar els objectius “indefectibles” del govern català.

En aquesta fase del procés, el problema per al moviment sobiranista és que continua liderat per un independentisme de coll blanc, format majoritàriament per conversos exconvergents que avui estan sota l’òrbita del PDECat. Es tracta d’un independentisme institucional, moderat, elitista, poc sensible a l’eix esquerra-dreta i a la reversió de les desigualtats socials, que mira amb recel ERC i que menysprea la CUP, contrari a la desobediència i a la ruptura unilateral, partidari del dret de picar de peus i enemic del radicalisme democràtic, que només es manifesta cada 11 de setembre i que és incapaç d’aixecar consciències col·lectives bel·ligerantment actives en contra del statu quo, que és el que es preveu fer el 2017.

En un any, el govern independentista de Junts pel Sí que no ha estat capaç de revertir la situació de pobresa, no ha introduït canvis significatius en el funcionament de les institucions, no ha generat cap confiança ciutadana en la política i no ha aconseguit generar actituds més combatives entre els ciutadans independentistes per preparar la fase final del procés. Els conflictes interns constants entre el PDECat i ERC, o entre els grups parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP tenen precisament com a rerefons el canvi de model social i la metodologia per assolir la independència.

L’independentisme de coll blanc, que té el suport incondicional de les entitats sobiranistes, ha estat útil en la mutació ideològica del nacionalisme conservador, però el seu lideratge pot ser ara una rèmora per afrontar un nou any de màxima tensió i d’una mobilització popular constant per aconseguir les metes anunciades. Totes les enquestes indiquen un clar descens de suports al PDECat i un ascens d’ERC, de manera que són els mateixos independentistes els que volen apartar l’independentisme de coll blanc de la direcció del procés sobiranista.

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciència Política de la UB.