Els monstres

Antonio Gramsci va escriure: “Les crisis orgàniques consisteixen en el fet que el que és vell no acaba de morir, i el que és nou no acaba de néixer” i afegia: “En aquests clarobscurs sorgeixen els monstres”. En un llibre acabat d’aparèixer, Las ciudades ante el cambio de era, exposo que tant en la crisi del 29 com en l’actual hem de diferenciar la crisi social i institucional de les recessions econòmiques. Les recessions econòmiques són conseqüència de la crisi social inicial, i desapareixen anteriorment mentre que la crisi social i política continua. En la gran crisi del 1929 a Europa i els EUA, la recessió econòmica havia desaparegut, segons els països, a començaments dels anys trenta; en canvi, les desigualtats socials, les àmplies masses d’aturats, la pobresa i la fallida institucional i política van continuar i van provocar la II Guerra Mundial.

La crisi social es va resoldre a Europa en la postguerra amb l’emergència i construcció de l’Estat del benestar, que va significar un canvi d’època i va proporcionar a la major part dels països europeus un progrés social i un desenvolupament econòmic estables des del 1945 fins a les crisis del petroli del 1973 i el 1983. Abans de dur a terme en profunditat aquest canvi social i institucional, del qual la recessió econòmica era un símptoma, Europa va haver de passar per una gran fractura social, que va confrontar les classes populars i va portar al predomini dels totalitarismes de caire feixista a no pocs països.

Els partits totalitaris van saber canalitzar el malestar social i emocional per la precarietat i empobriment d’una part important de les capes mitjanes, treballadors vulnerables i aturats, amb l’ajuda de la seva ideologia antisistema enemiga de l’Estat de dret, nacionalista protectora a ultrança, i la identificació d’unes minories culpables. S’oblida amb massa facilitat que Hitler va arribar al poder pel suport rebut a les urnes o que Mussolini va ser nomenat primer ministre com a conseqüència de la marxa sobre Roma, una mobilització secundada per amplis sectors populars que va servir per instaurar el feixisme. Si aquests fets es tinguessin presents, crec que es tindria molt més respecte pels procediments de l’Estat democràtic, i hi hauria més convicció per ampliar les inversions socials.

L’actual crisi social a Europa va començar amb l’aprofundiment de les desigualtats a començaments dels vuitanta, tapades pel fàcil accés al crèdit barat. La recessió econòmica s’ha superat de manera fràgil, però les desigualtats socials es fan més profundes i s’incrementa la precarietat laboral, mentre àmplies masses d’expulsats de tercers països per la misèria social i/o la violència truquen a les nostres portes. La política d’austeritat de la UE no ha deixat d’incrementar les desigualtats i desprotegir la població resident, cosa que explica, encara que no justifica, que vegi amb temor l’arribada de nous immigrants i refugiats. S’està creant el caldo de cultiu perquè l’efecte Trump reïxi, i l’autoritarisme i la segregació social i cultural s’instal·lin en no pocs Governs.

És inhumà no acceptar refugiats a Europa, però és suïcida des del punt de vista democràtic augmentar la població vulnerable amb polítiques que porten a la desprotecció generalitzada i a la pèrdua de drets socials als països d’arribada. Els anys trenta els règims autoritaris van acabar amb les polítiques d’austeritat i van desenvolupar polítiques expansives de la despesa pública, com ara anuncia Trump, però van dedicar aquesta despesa a mesures armamentistes i de repressió. Tindrà la UE la mínima intel·ligència històrica i política per invertir en programes socials, educatius, culturals i de sostenibilitat?

Superar la crisi social significa més inversions públiques orientades a objectius socials que se centrin en les ciutats. Hi viu el 75% de la població europea i són el lloc on es pot resoldre la crisi social. Només a les ciutats es desenvolupa la nova governança en xarxa, la cooperació de l’economia social i les activitats del tercer sector, amb els clústers de les empreses en la producció de mercaderies. A les ciutats, i per l’acció dels seus governs locals es promou una ciutadania activa amb un fort compromís social. Des de la ciutat, com hem vist a Barcelona i Santa Coloma (principals receptores dels fons europeus FEDER per a estratègies urbanes) és possible articular polítiques basades en grans acords socials que permetin cosir fractures, generar objectius compartits i col·laborar en l’acció. Fer efectiu el dret a la ciutat per a tothom és la millor prevenció perquè no avancin els monstres.

José María Pascual Esteve és economista i sociòleg