Tocant el cel des d’Horta

Com a mínim en el camp de la música la frontera que separa el record de la nostàlgia sol ser una línia molt fina que es travessa amb excessiva facilitat convertint el que podien ser bones sensacions en malenconia pura i malaltissa.

Maria del Mar Bonet iniciava la celebració dels seus “50 anys d’escenaris” al barri en el qual va donar els seus primers passos professionals, primer com a ceramista i després com a cantant, a pocs metres de la seva primera casa barcelonina, en un local, els Lluïsos d’Horta, on havia actuat en diverses ocasions durant el franquisme i envoltada d’amics, incloent-hi alguns que ja eren al seu costat fa mig segle. A més, havia confeccionat un programa molt especial allunyant-se de l’actualitat i centrant-se exclusivament en les cançons que cantava o va compondre durant els anys en què vivia al número 15 del carrer Venècia, les cançons d’Horta, concert que no està previst tornar a repetir.

Un terreny adobat per pensar que tot temps passat va ser millor i acabar plorant per la joventut perduda. Res més lluny de la realitat. La mallorquina va saber esquivar els mals esperits (si van existir) des del primer moment i va convertir els seus records i els de la majoria d’assistents en una arma carregada de present i, per descomptat, de futur.

Va ser un concert superb en el qual a la sorpresa pel repertori escollit es va unir la força i el profund i contagiós sentiment d’una Bonet que, a punt de complir els setanta (molt ben portats, per cert), conserva una forma vocal magnífica, fins i tot en aquells temes creats per a una veu de vint anys que desbordava eufòria i energia. Amb el discret i, tal vegada per això, summament eficaç acompanyament de quatre músics la cantant va repassar aquestes primeres cançons desbordant encara eufòria i energia i va incloure un record per a Ovidi Montllor cantant a duo amb Borja Penalba el seu inoblidable Homenatge a Teresa.

Va començar en solitari amb algunes melodies de treball menorquines i va prosseguir, ja en grup, amb un grapat de cançons que des de fa dècades no solen aparèixer en els seus concerts. Temes entranyables que van sonar aquesta nit amb una força inusitada, frescos, directes i despullats de qualsevol afectació. Entre ells: Aigo, Me n’aniré de casa, Cançó de Na Rauxa-mantells, No voldria res més ara, Jo em donaria a qui em volgués, Em dius que el nostre amor, Mercè, Dona’m sa mà, Petita estança i, per descomptat Què volen aquesta gent?

Una panòplia de sensacions i sentiments d’alt voltatge que es va completar en la tanda de bisos amb El noi de la mare, El cant de la Sibil·la, una jota marinera picada de mans per tots els presents i una balanguera cantada enmig del públic entre abraçades i fotografies de record.

Maria del Mar Bonet no va poder començar millor les celebracions del seu mig segle professional: des d’Horta va tocar el cel.