‘¡Brillo, brillo!’

Aquest divendres es reuneixen els partits que estan a favor del referèndum d’independència. S’acaba el 2016 i amb ell, el temps de preparació o retòrica. El guió s’ha esgotat. Fins ara es podien posar excuses, excuses —bones, dolentes, tàctiques, estratègiques, necessàries— o mentides polítiques piadoses, però aquests pretextos no tenen més recorregut.

Tots els moviments polítics tenen diversos cicles i aquest, pel que fa al període de transició entre eleccions i les promeses fetes, ja no se sosté sense fets. Alguns diputats de Junts pel Sí addueixen que no serà el Tribunal Constitucional qui els marcarà l’agenda. Uns altres, que no és intel·ligent posar-se uns terminis que puguin perjudicar l’objectiu final, i els tercers fien en el criteri de Carles Viver i Pi-Sunyer el punt de ruptura que indiqui que no hi ha marxa enrere. Podria entendre totes aquestes raons si a partir de demà es comencen a descartar incògnites sobre quan i com es farà el referèndum.

Perquè la situació s’està desbordant. La immensa majoria dels catalans, segons les últimes enquestes de mitjans gens favorables a la independència de Catalunya, vol poder votar en un referèndum i, malgrat saber que no hi haurà una disposició favorable de l’Estat, caldrà donar una sortida o una altra a la votació. I aquesta sortida, clara, s’hauria de començar a veure demà mateix.

Els riscos del camí són evidents, i no parlo de la inhabilitació de càrrecs, que ja és per si mateixa prou greu. El que ve és més seriós i és per això que entenc les precaucions de Puigdemont i de Junqueras. Sabem que es farà servir l’asfíxia financera perquè els serveis es vegin afectats i preveiem que des del Ministeri d’Hisenda es tensi la tresoreria per crear malestar entre els treballadors de la funció pública. N’hi ha que es freguen les mans amb una plaça de Sant Jaume plena de funcionaris reclamant el sou. Anar de legalitat a legalitat està molt bé, si es té el poder de la semàntica i es diu qui la defineix.

L’independentisme no té aquest poder. La majoria dels mitjans a Catalunya es continuarà mostrant hostil al referèndum, i no cal dir que a la resta d’Espanya també. El que passa és que ja ens hi hem acostumat. Deslegitimar-nos? Si fa cinc anys se’ns va dir nazis, què més ens poden dir? Si han publicat el que és impublicable, quins nous informes poden falsejar? No hi ha gaire recorregut en aquest aspecte, hem vist com es treia del mig Pedro Sánchez i, fa res, com es publica en veu baixa l’enèsima cacicada, aquesta vegada amb les autopistes radials. S’editaran més llibres que ridiculitzin l’independentisme? Què hi farem, com si abans no haguessin ridiculitzat la llengua, l’ensenyament o qualsevol tipus de manifestació cultural... S’acaba el temps.

A més, ja és tard per a les ximpleries de la vella guàrdia convergent, per als silencis tàctics d’Esquerra o per al circ de la CUP. L’independentisme pot aguantar Sánchez-Camacho, Fernández Díaz o Daniel de Alfonso, però que l’alcaldessa de la rica Sant Cugat hagi de ser desmentida un dia després per Puigdemont fa força vergonya, a aquesta altura de la pel·lícula. Els judicis els donàvem per descomptats, però el tacticisme d’Esquerra o la ximpleria que porta a sobre la CUP a hores d’ara haurien de ser problemes més que superats.

Són comportaments autonòmics, i si s’ha acabat un temps és el de l’Espanya de les autonomies, en el qual Catalunya ja no troba el seu lloc. No es tracta només del fet que la seva cultura i llengua hagin estat menyspreades fins a l’afartament: els greuges a què l’ha sotmès l’Estat han arribat tan lluny que han compromès el seu desenvolupament i la seva cohesió social. A què hem d’esperar? En quin partit podem confiar? Quines altres promeses s’incompliran?

Són velles preguntes en què ja no ens podem refugiar. Torno al principi: a l’independentisme se li esgota el crèdit. A partir de demà haurà de mostrar, i ràpid, que té una mica més d’intel·ligència de la que ha demostrat fins ara. Que el món ens mira pot ser més o menys veritat, el que és segur és que ara s’avorreix mirant-nos. I estem preparats per a moltes coses, menys per a l’avorriment. Feliç, mogut i, espero, unilateral any nou.

Francesc Serés és escriptor.