L’últim vals de Raimon

La nit es presentava carregada d'emocions a l'auditori del passeig de l'Alameda de València. Raimon s'acomiadava del públic valencià amb un recital vestit de llarg acompanyat de l'Orquesta de València dirigida pel seu director, Yaron Traub, i el Cor de la Generalitat Valenciana. La presència d'autoritats autonòmiques, municipals, de la cultura i de la societat civil posava la nota distintiva a l'entrada de l'auditori sota els focus de les càmeres i objectius.

Amb un títol carregat de ressonàncies líriques i anuncis Raimon: Ben poc abans de les coses penúltimes, el cantant ha iniciat el seu comiat de l'escena que tindrà el seu últim acte el pròxim mes de maig, a l'altre Palau, el de la Música Catalana de Barcelona. Un Raimon, que a diferència d'altres cantants de la seva generació, pot presumir encara d'un excel·lent estat físic, com es va poder comprovar en el concert, però que ha decidit abaixar el teló de musical, com assenyalava el mateix cantant ”finire in en bellezza”, deixant encara un bell record al seu públic. I per descomptat ho va complir. Una de les seves últimes cançons, A l’estiu quan són les nou li va servir d'obertura per enllaçar amb una sèrie de temes de caràcter reflexiu, amb el pas del temps assenyalant el dial melòdic i expressiu.

El caràcter simfònic del recital, en els arranjaments de les cançons dos vells i estimats col·laboradors del cantant, Manel Camp i Antoni Ros-Marbà, modelava les composicions amb nous matisos mentre que la veu de Raimon les retornava al seu territori d'origen, de vegades abrupte, sec, però sempre carregat d'una intensa melodia com ha assenyalat un dels seus millors estudiosos, el periodista i escriptor Antoni Batista. A Raimon, entre altres coses, cal agrair-li l'haver creat entre nosaltres aquesta canzone diversa que assenyalava Umberto Eco a propòsit de la nova cançó d'autor italiana que va sorgir a Itàlia a finals dels anys seixanta. Raimon també va ser dels primers a treure la cançó de les sales de festes i portar-la als teatres amb dignitat.

Dues hores llargues de recital en el qual Raimon va repassar el seu més de mig segle de carrera musical, amb les veus de clàssics, Ausiàs March, Roís de Corella, Veles i vents, Si com lo taur, La balada de la garsa i de l’esmerla o dels contemporanis, Salvador Espriu, He mirat aquesta terra. En el qual no van faltar, obres mestres, Com un puny, el Raimon més sensual, que va servir per tancar la primera part del concert, mentre donava entrada al Cor de Generalitat, que va acompanyar el cantant en l'últim bloc musical, aquesta vegada format per les seves cançons-bandera, Jo vinc d’un silenci, Diguem no i, tancant la nit, D’un temps d’un país. I com no podia ser d'una altra manera, la interpretació de Al vent, aquesta vegada, només el cantant amb la seva guitarra, com aquell noi adolescent que fa més de mig segle cantava per primera vegada a Casa Pedro la cançó que acabaria convertint-se en l'himne de tota una generació.