Apoteòsic retorn de Raimon a València

El cantant Raimon es va retrobar ahir divendres amb el seu públic a València, la ciutat on va debutar el 1961, i en els escenaris públics on ha estat vetat durant els successius governs del Partit Popular, especialment el del Teatre Principal, on no havia pogut accedir ni contractant-lo com a empresari.

El llarg període de proscripció, no obstant això, no va mitigar la intensitat dels aplaudiments d'un públic fervent que esperava la seva reaparició al Teatre Principal després de 15 anys d'absència. “No aplaudiu tant”, va ironitzar davant l'efusivitat amb què va ser rebut, “que quan canti no us quedaran forces per aplaudir”.

En el primer dels tres concerts, que acaben demà diumenge amb les entrades esgotades des que van sortir a la venda, Raimon va estar acompanyat pel president de la Generalitat, Ximo Puig, la majoria del seu Govern, l'alcalde de la ciutat, Joan Ribó, i el president de les Corts Valencianes, Enric Morera. Però més enllà de l'àmbit polític, el cantant de Xàtiva va comptar entre el públic amb el president de Mercadona, Juan Roig, i l'empresari valencià i vicepresident de la CEOE, José Vicente González.

Amb el seu habitual quartet i la seva identitària camisa vermella, el cantant de Xàtiva va prescindir de qualsevol al·lusió als motius que l'han mantingut allunyat de la ciutat i, durant gairebé dues hores de recital, es va concentrar en una proposta molt definitòria de la seva diversitat i evolució creativa.

Va estar suggeridor, evocador, tendre, incandescent i es atrevir amb uns passos de ball al final de Solil.loqui solipsista. Fins i tot va cantar una cançó nova, I nosaltres, amb ells, en què aborda el pas dels anys i les coses que podrien haver estat i no van ser. La preocupació pel transcurs del temps va estar present en d'altres temes com Mentre s’acosta la nit, en què l'autor d'Al vent, que ha complert recentment 75 anys, afronta una realitat amb “més passat que projectes” i “més records que futur”.

Raimon va iniciar l'actuació amb temes del seu últim disc, Rellotge d’emocions, que per raons òbvies no va poder presentar a València, i mostrant el seu costat més melòdic i líric, com A l’estiu quan són les nou, Si miraves l’aigua o Punxa de temps, en la qual inclou unes notes de La Internacional en versió càustica popular.

No va ser fins al cap de Quan jo vaig nàixer i per introduir De nit a casa, una cançó que relata l'angoixa del temps de les detencions nocturnes de la dictadura, quan es va mostrar més fluid. I no va ser fins que va iniciar el bloc de cançons amb referències al seu poble, Xàtiva, quan va agafar la guitarra i va doblegar el genoll amb el peu sobre la cadira, recuperant la seva característica postura de cantant maleït.

Després de Molt lluny, L’única seguretat i La nit, va arribar el torn del poeta Salvador Espriu. Sense la guitarra i amb braços molt expressius, Raimon va esbossar una coreografia molt explícita del poema He mirat aquesta terra i després va recuperar la guitarra i va encendre el pati de butaques amb Indesinenter, que el públic va acompanyar de forma massiva amb les palmes de les mans

Així com cell qui és veu prop de la mort, d'Ausiàs March, va obrir l'apartat dels clàssics, que va tancar amb una cançó amb textos de la novel·la escrita en vers de Jaume Roig, Espill, en els quals narra les peripècies d'un restaurant de París on cuinaven carn humana amb un òptim resultat gastronòmic.

No va faltar en el repertori Andreu, amic, la cançó d'homenatge a l'escultor Andreu Alfaro, a qui defineix com a “intèrpret de metalls” i evoca la seva energia creativa en “una ciutat difícil, indiferent i secularment puta”. Ni He passejat per València sol, amb què es reconcilia amb una ciutat amb qui ha tingut una relació discontínua i mai fàcil.

Raimon va haver d'interpretar quatre bisos davant la insistència d'un públic insaciable dempeus. Va començar amb la seva emblemàtica Veles e vents, del poeta medieval March, i en les primere estrofes va patir un lapsus que el va portar a interrompre la cançó i a demanar disculpes enmig d'una explosió d'aplaudiments. “Perdoneu, m'he posat nerviós”, va justificar.

Després va aconseguir una correspondència total amb els assistents amb Jo vinc d’un silenci i D’un temps, d’un país, i els va portar al zenit amb Al vent, cançó que va culminar el seu retrobament amb València.

El cantant, que va ser distingit l'octubre passat amb l'Alta distinció del Govern valencià juntament amb les víctimes de l'accident del metro, tancarà l'Any Raimon, que, organitzat per la Generalitat, el porta de gira per la Comunitat Valenciana, amb un altre recital al Palau de la Música de València el desembre vinent.