Entre les ‘startups’ i la CUP

L’efecte palanca de la CUP als Pressupostos Generals de la Generalitat distorsiona amb més esquizofrènia el moment polític català. El preu del suport parlamentari necessari per al manteniment de Carles Puigdemont en la presidència de la Generalitat serà molt elevat i d’una manera especialment tan vexatòria com perjudicial per a qui tingui una petita empresa, sigui un actor més important o menys en l'economia productiva de Catalunya i hagi votat Junts pel Sí. En aquest tipus de situacions, és gairebé inevitable que el soci minoritari surti una mica més beneficiat en les seves reclamacions programàtiques que el soci majoritari, la precarietat del qual el fa tan vulnerable en cada votació parlamentària. Les prerrogatives del soci minoritari, però, han d'atenir-se al límit que la realitat requereix. Està passant tot el contrari: les imposicions de la CUP impliquen polítiques fiscals, alteracions estratègiques i accions pressupostàries de caràcter no només molt focalitzat i clientelista sinó que enfronta una concepció antieconomia de mercat molt minoritària amb els interessos de la majoria, que, sobretot, necessita creixement sostenible i oportunitats laborals. És una de les contradiccions actuals: tota la trajectòria econòmica de Convergència –amalgamada ara a Junts pel Sí– queda hipotecada pels deu escons de la CUP. Això també val per a les successives actuacions de transgressió institucional més que provocativa que la CUP perpetra i que Puigdemont endolceix.

Per mantenir l'exigència de màxims, un grup polític necessita un ampli marge de representació, i no és el cas de la CUP. Com és sabut, d'un total de 4.114.244 vots vàlids, la CUP en va obtenir 337.794. És la franja del 8%, en la qual coincideix, vot més o escó menys, amb Catalunya Sí que es Pot i el PPC. Evidentment, la CUP no va rebre un mandat electoral que li permetés dur a terme les seves polítiques, ni plantejar-les en règim d'igualtat en un pacte parlamentari amb el grup de Junts pel Sí. És més: si ho hagués consultat abans de les eleccions amb la seva conglomeració assembleària hauria rebut un rebuig notori. En circumstàncies d'aquesta naturalesa és quan els secrets de la negociació pressupostària exigeixen la màxima transparència i més quan el soci minoritari advoca radicalment per la democràcia directa, encara que ocupi escons que són el nucli formal de la democràcia representativa. Evidentment, adquireix elements de lògica pròpia si es considera que l'objectiu de la CUP no és la política sinó l'antipolítica.

Encara que sigui la clau de la qüestió, deixant de banda el procés secessionista ens trobem en una conjuntura en què amb deu escons es pretén alterar el consens que és constitutiu de l'economia de Catalunya. Per exemple: quins incentius vol la CUP per a l'auge de la biotecnologia, que és un dels fronts més innovadors de la iniciativa empresarial catalana, amb resultats que estan atraient l'arribada d'inversors? Un altre exemple és l'alt potencial de creixement de les empreses emergents, un nou component del teixit econòmic, excepcionalment dinàmic en aquests moments i amb un horitzó emprenedor encara amb més futur. Hi ha un món de llocs de treball, de qualificació professional i d'innovació més enllà dels postulats antisistema de la CUP i dels interessos dels seus poc més de tres-cents mil votants.

Aquest factor dóna motiu a aplicar a la vida política catalana el principi d'entropia, com a contribució negativa. Alguns analistes ho relacionen analògicament amb el que els físics anomenen l'entropia dels sistemes tancats. Pot ser una explicació del que passa a Catalunya: d'una banda, un sistema polític tancat i, de l'altra, un sistema econòmic obert que aporta més al bé comú –en llocs de treball, per exemple– que una política autista, en el sentit que –segons aquesta hipòtesi– el nivell general baixa a causa que el grau d'organització d'un sistema tancat tendeix a degradar-se amb el temps. És a dir, el sistema polític en oclusió acaba danyant les opcions del sistema econòmic obert. Aquesta contracció pot dubtar fins vés a saber quan. No és el mateix proposar regulacions i reformes del sistema econòmic que postular-ne l’anul·lació, amb els efectes regressius que això significa per a una societat que, com la catalana, sap el que són la indústria i el comerç, la iniciativa privada i la recerca de nous mercats. Alguna cosa positiva tindrà aquest sistema quan els seus contendents només tenen tres-cents mil vots.

 Valentí Puig és escriptor