L’honor de les humanitats

Amartya Sen deia, a principis de segle: “Hi ha nombroses teories econòmiques i socials en què els éssers humans són considerats estrictes optimizadors d'un interès personal molt definit. Aquest model d'éssers humans no només és depriment i preocupant si no que hi ha molt poques dades que confirmin que sigui una bona representació de la realitat. Els individus estan influenciats no només per la percepció dels seus propis interessos sinó també, com ha demostrat Hirschman, per les seves passions”. En un temps en què els mitjans consagren la paraula postveritat per assenyalar com una novetat el que és tan vell com la història humana, que “els fets objectius influeixen menys en la formació de l'opinió pública que les crides a l'emoció i a les creences personals”, l'aclariment de Sen és més que pertinent. En aquest moment en què la utopia de l'Homo economicus està en declivi, per salvar el sistema de valors que l'adornava, cal presentar com un endarreriment i una raresa que l'economia del desig condicioni els comportaments. I, no obstant això, què és sinó, per exemple, el que indueix al consum, al qual se'ns incita permanentment perquè complim amb el deure fonamental de contribuir al creixement?

Les visites al diccionari són de vegades il·lustratives. Consumir és “utilitzar un producte per satisfer una necessitat real o creada”. I té una accepció que diu així: “Afecció que minva la salut”. Els objectes que consumim desapareixen: els destruïm o els oblidem ràpidament, perquè està en la lògica del consum que el desig d'un nou producte prevalgui sobre l'interès pel producte aconseguit, fent de la possessió de l'objecte un fet inconsistent, simple trànsit d'un producte a l'altre. No és el que es compra si no l'acció de comprar el que importa. Pel camí deixem la libido i queda només la pulsió. És possible l'empatia en una societat pulsional? És a dir, se'ns convida per terra, mar i aire a una forma patològica de consumir, i de sobte es descobreix, oh!, sorpresa, que uns van votar el Brexit i uns altres, Trump, perquè hem entrat en la postveritat. Si de postveritat es pot parlar com a novetat no és per la sempre present economia del desig si no perquè la mentida s'ha fet viral i els mecanismes per desmuntar-la són impotents. Entre altres coses, perquè qui té el control de les paraules no busca la veritat sinó la desqualificació del que s'ha decretat inadequat.

Em pregunten sovint per què crec que necessitem les humanitats. Precisament, per desmuntar les fal·làcies que acabo de descriure, per defensar el sentit de les paraules i per donar entitat a la complexitat de l'experiència humana. És a dir, salvar l'ésser humà de la seva reducció a estricte Homo economicus, salvar el ciutadà de ser despullat de la seva condició per tancar-lo en el seu cos com a individu aïllat. L'economia humana del desig és tan complicada i desconcertant que segueixen i seguiran havent-hi coses que requeriran una novel·la o una obra d'art perquè puguin entendre's. I l'experiència és precisament el lloc de referència de les humanitats. L'experiència, segons Montaigne, com a expressió de la profunda materialitat de l'home.

En una societat accelerada, en què el ritme de les coses està dominat per la dinàmica sense fre de l'espai virtual, i en què la infinita informació compromet la seva jerarquització, les humanitats són útils per oferir una altra perspectiva des de la qual contemplar les coses; per prendre distància dels esdeveniments i no convertir en novetat el que no ho és; per salvar-nos de l’embadaliment de l'últim gadget; per protegir els espais del silenci i de la pausa; per mantenir viva la desconfiança en les idees rebudes i en les veritats incontestables; per retornar la dignitat al ciutadà reduït a simple número estadístic; per no deixar-nos colonitzar l'atenció, i per repensar la vida. Ho diré en clau d’Albert Camus: “Ser capaços, com Proust, de veure la realitat amb altres ulls”. I de reconèixer el sentit tràgic de la vida, la negació del qual és el germen de la barbàrie. Les humanitats poden aportar la dimensió irònica que ens permet l'assumpció serena de la nostra radical contingència.