Segons l’ordre del dia

S’ha acabat l’aventura i l’aventurerisme, s’han acabat els projectes descontrolats; torna la docilitat democràtica del reformisme menor, controlat, conservador. La nova legislatura ha començat bé i va clarament a millor. Fins i tot el seu reflex mediàtic més generalitzat confirma aquest retorn tranquil·litzador de tot a les frontisses, hàbits i rutines del passat. No és exactament espectacular l’augment de la confiança de la població en la vida política, segons l’última enquesta del CIS: el seu descrèdit segueix en percentatges molt alts, per sobre del 70%. Però almenys no és on solia, per sobre del 80%. Fet que no deixa de ser un grandíssim consol i potser el que és vistós és l’esforçada sobreactuació general sobre com, de nou, tot està de tranquil, després de tants esglais i tan bruscos.

El control polític ha tornat a les mans dels dos partits històrics perquè el PP ha sabut gestionar molt bé la seva feble superioritat parlamentària i el PSOE ha gestionat a la baixa, gairebé administrativament, la seva debilíssima superioritat dins de les altres minories. La seva millor imatge és aquesta gestora sense encant i el seu discretíssim auxili burocràtic al poder des de l’exquisida neutralitat ideològica. El bipartidisme ha tornat a reviure, per tant, o almenys ha tornat sense fer-se notar, sense cerimònies ni protocols, encara que sí que ho ha fet després de nombroses destruccions (socialistes), i costos molt alts de credibilitat política. Però no sembla inquietar gaire els mitjans de més audiència, com si per a molts d’ells la reconquesta restitutiva d’un passat que crèiem enterrat fos prioritària.

Avui les complicitats dels dos partits veterans no semblen només coquetejos o formes de la confluència en l’ordre, sinó un pla de futur per apartar els més febles del lloc, que són i segueixen sent Ciutadans i Podem. Dèbils? Dèbils. Un va sorgir molt a prop del laboratori polític amb una finalitat pràctica i directa, avui ja en el seu llindar d’amortització, i l’altre va sorgir com a plataforma política per al descontentament amb les esquerres convencionals del votant d’esquerres. Les dues operacions han complert gran part dels seus objectius perquè Ciutadans no va néixer amb vocació de partit de poder sinó per impedir el possible poder de Podem, mentre que Podem mateix va aconseguir el que no havia aconseguit ningú en tan poc temps, sense que aquest assoliment objectivament impressionant hagi aconseguit canviar el que ara ja tothom sembla anomenar el tauler.

Els objectius complerts d’un i els incomplerts de l’altre faciliten el retorn a l’ordre de dos partits una altra vegada insulsos, pentinats i previsibles. La nau de l’Estat segueix per fortuna protegida dels excessos centristes de la regeneració ètica d’uns i dels excessos expressius i gestuals, i de moment no gaire més, dels altres. Fa la sensació d’existir un acord tàcit però generalitzat per transmetre bones notícies que vagin corregint les males vibracions recents i certifiquin que tot va francament bé (encara que sempre es pot millorar). El govern obté la comprensió responsable d’un partit d’Estat, per ser exactes, de la seva gestora. Ignoro com viu la militància i els cinc milions i escaig de vots aquest bon rotllo que exhibeix la gestora amb Rajoy, sense picabaralles ni grans batusses, sense experiments rars i sobretot sense gestos gens, gens populistes, geomètricament emplaçat al centre de la centralitat tranquil·litzadora.

Ni Ciutadans ni Podem sembla que pintin gaire en aquest quadre, encara que obtinguessin una mica més de vuit milions de vots (però més en van obtenir PP i PSOE). Jo no sé si aquell govern de concentració que va sobrevolar fa anys el mapa mediàtic espanyol tenia futur o no en tenia. Però sí que sembla que sense coalició ni escenes per a les càmeres, el resultat real ha estat el mateix encara que per altres vies. I una novetat llavors imprevista i avui consolidada: la insignificança ideològica i política del PSOE, resignat al nou ordre i al seu nou paper subsidiari i discret, tan discret que ni tan sols Margarita Robles està assabentada de les posicions polítiques que acorda la gestora, segons ha declarat. Com el seu nom indica, la gestora gestiona i ho fa amb compareixences prou avorrides per no molestar ningú i en llenguatges convenientment assossegats, ben cosits a la pau governamental i esperançats en un futur despertar de la il·lusió quan canviï l’ordre del dia. Esperarem amb la il·lusió incòlume la nova epifania.

Jordi Gracia és catedràtic de Literatura Espanyola a la Universitat de Barcelona.