Bob Dylan: “Tenia les mateixes probabilitats de guanyar el Premi Nobel que d’arribar a la lluna”

“Si algú m'hagués dit que tenia la menor possibilitat de guanyar el premi Nobel, hauria pensat que tenia les mateixes probabilitats d'arribar a la Lluna”. Amb aquestes paraules, Bob Dylan, absent dissabte a la cerimònia de lliurament del premi Nobel de Literatura, a Estocolm, va agrair la concessió del major reconeixement de les lletres universals, que per primera vegada en la seva història va recaure en un músic.

“Ho sento, no puc estar amb vosaltres en persona, però si us plau, sé que hi sóc definitivament en esperit i honrat de rebre un premi tan prestigiós. Ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura és alguna cosa que mai podria haver imaginat o vist venir”, va assegurar en el seu discurs el músic nord-americà. Un discurs que va llegir l'ambaixadora dels EUA a Suècia, Azita Raji. En el seu text, Dylan ha reconegut que li causa “una profunda impressió” veure's amb “gegants de la literatura” com “Kipling, Shaw, Thomas Mann, Pearl Buck, Albert Camus, Hemingway”. Una impressió que va “més enllà de les paraules” i que el fa sentir “en companyia molt estranya, per no dir menor”.

“No sé si aquests homes i dones alguna vegada van pensar en l'honor del Nobel per si mateixos, però suposo que qualsevol que estigui escrivint un llibre, un poema o una obra de teatre en qualsevol part del món podria albergar aquest somni secret al seu interior. Probablement estigui enterrat tan profundament que ni tan sols saben que està allà”, ha dit.

Immers des de finals dels anys vuitanta en el que ell anomena la seva gira interminable, tocant tots els anys pertot arreu a mesura que va publicant discos, Dylan ha explicat que “estava a la carretera” quan va rebre la “sorprenent notícia”. “vaig trigar més d'uns minuts en processar-la correctament”. El cantant i compositor ha assegurat que, llavors, mentre mig planeta debatia si mereixia o no aquest premi, va pensar en Shakespeare. “Crec que es considerava un dramaturg. Les seves paraules van ser escrites per a l'escenari. Amb el significat de ser parlat, no llegit. Quan escrivia Hamlet, estic segur que estava pensant en moltes coses diferents: ‘Qui són els actors adequats per a aquests papers? Com hauria de fer-se això? Realment vull establir això a Dinamarca?’. La seva visió i les seves ambicions creatives estaven sens dubte a l'avantguarda, però també hi havia assumptes més mundans que considerava i tractava. 'Com serà el finançament? Hi ha suficients seients per al públic? On aconseguiré un crani humà?’. Crec que no li devia passar per la ment a Shakespeare la pregunta: ‘Es això literatura?".

Aspiracions

Després de més de mig segle de carrera, i d'haver rebut altres premis prestigiosos fora de l'àmbit musical com el Pulitzer o el Príncep d'Astúries de les Arts, Dylan ha reconegut en el discurs que les seves “aspiracions” per les seves cançons mai “van anar tan lluny”. “Vaig pensar que podien ser escoltades en cafès o bars, tal vegada més tard en llocs com el Carnegie Hall o el London Palladium. Si realment em posava a somiar molt, tal vegada podria imaginar arribar a fer un disc i després escoltar les meves cançons a la ràdio. Això era realment el gran premi al meu cap. Fer discos i sentir les meves cançons a la ràdio significava que estava arribant a una gran audiència i que podria seguir fent el que havia planejat fer”.

Després del misteri de si acceptaria o no el premi, Dylan, a qui se l'acusava d'irresponsable per trigar tant temps a parlar sobre el Nobel, ha agraït el guardó amb les següents paraules: “Són les meves cançons les que estan al centre vital de gairebé tot el que faig. Semblaven haver trobat un lloc a la vida de moltes persones a través de moltes cultures diferents. Estic agraït per això. Però hi ha una cosa que haig de dir. Com a intèrpret he tocat per a 50.000 persones i he tocat per a 50. I puc dir que és més difícil tocar per a 50 persones. 50.000 persones són una sola persona, no passa amb 50. Cadascuna d'aquestes 50 té una identitat individual, separada, un món en si mateixes. Poden percebre les coses amb més claredat. La seva honestedat i com es relacionen amb la profunditat del teu talent es jutja més severament. El fet que el comitè del Nobel sigui tan petit no el puc obviar”.

I, finalment, amb la seva particular ironia, el músic ha deixat que la resposta a la major polèmica que es recorda per la concessió d'un Nobel de Literatura la donin altres, precisament els mateixos que l'hi pregunten: “Però, com Shakespeare, jo també estic sovint ocupat amb la recerca dels meus esforços creatius i tractant tots aspectes dels assumptes mundans de la vida. Qui són els millors músics per a aquestes cançons? Estic gravant a l'estudi correcte? Aquesta cançó està en la clau correcta? Algunes coses mai canvien, fins i tot en 400 anys. Ni una sola vegada he tingut temps de preguntar-me: Són les meves cançons la literatura? Per tant, dono les gràcies a l'Acadèmia sueca, tant per prendre's el temps per considerar aquesta mateixa pregunta, i, en última instància, per proporcionar una resposta tan meravellosa. Els meus millors desitjos per a tots”.