Històries i ocurrències al Sidecar

És sabut que la música desperta els records més soterrats en la memòria, fins i tot dels més severs malalts d'alzheimer. Persones en estat vegetatiu somriuen i són capaces de recordar llunyans passatges de la seva vida quan escolten la música que els evoca. Misteris del cervell, benediccions de la música. La sala Sidecar va començar a construir records el 1982, a la Plaça Reial, i aquest dilluns arriba als seus 5.000 concerts amb l'actuació estel·lar de Nick Lowe. Tot i ser una notícia excel·lent, el millor és que la sala posa a la disposició dels aficionats bona part dels cartells d'aquests 5.000 concerts, que el públic pot imprimir-se en format butxaca, o bé sol·licitar de la sala una còpia de la grandària d'un pòster. Qui ho desitgi ja no necessitarà apurar la seva memòria per recordar les seves petites històries al voltant d'un concert.

Però el personal de Sidecar té memòria. El Roberto, la Fátima, el Wooki, el Juan i els records i l'arxiu del recentment desaparegut Quim, aquell que va morir vivint, són una font d'evocacions i anècdotes que donarien per a un llibre que mediten escriure algun dia. I n'hi ha de tot tipus, al marge dels records estrictament musicals. Algú s'imagina una bateria caminant nua per la sala perquè a la seva dutxa no hi havia sabó? Doncs va passar. Era la bateria de Erocktica, que tal com va néixer va creuar la sala per arrencar la sabonera dels lavabos masculins. Parlant de pell, l'equip de Sidecar exposa: “ens truca un client habitual i ens pregunta si pot venir amb unes amigues. Eren deu actrius porno que sortien d'un rodatge amb la roba de feina. Ningú ha pogut recordar de quin bolo es tractava, però les descripcions anatòmiques de les actrius s'evoquen detalladament malgrat el temps que ha passat”. I seguint amb sexe: algú creu que és propi només del rock and roll? Ingenus. Se sap que les folklòriques no són precisament unes monges, i quan es desclassifiquin els records es detallarà amb cura, però al Sidecar es rememora un cantant gitano mort fa dos anys: “el contractem amb les seves dues coristes per a una revetlla de Sant Joan. Quan va acabar el bolo entren el Quim i el Gabi al camerino per passar comptes. Es troben l'artista amb els pantalons als turmells i les dues coristes afinant-li l'instrument. Havien passat 5 minuts de la fi del concert”.

Però almenys aquell gitano es va comportar com un cavaller, recorden al Sidecar. D'altres no tant, cas de Pete Doherty: “ens va fer colar una groupie per la sortida d'emergències mentre la seva nòvia l'esperava al camerino. Vam passar tota la nit evitant una mala trobada” Altres artistes no han sabut què fer amb les seves noies. Cas de Sky Saxon, cantant de The Seeds: “després d'un gran concert va acabar en unes condicions bastant lamentables. Dues groupies el van acompanyar a l'hotel, una sota cada braç. Després de tres hores van tornar. No trobaven l'hotel. Havíem reservat habitació al Roma Reial, a 40 metres de la sala, a la mateixa Plaça Reial”. Però que consti que el sexe no esquiva ni els alcaldes: “Jordi Hereu va venir una nit i una noia li va regalar un tanga. Ell li va donar les gràcies i li va dir: quan arribi a casa me l'emprovo”. Altres mandataris municipals no tenen tanta sort. Ada Colau és a la diana de molts. Exemple: “l'alcaldessa va venir fa poc i l'endemà va córrer la veu per la plaça que mentre hi havia l'alcaldessa la Urbana havia fet una batuda. Era fals”.

I hi ha més, molt més, trenta-quatre anys donen per a molt. Com veure Santiago Auserón època Radio Futura d'esquena a tothom a la barra sense que ningú percebés la seva presència, cosa que no va passar amb Scarlett Johanson, “ningú recorda el grup que va actuar aquella nit” o Elijah Wood “només deia jo no sóc jo”. Els anys donen també per a festes de famosos perjudicats per l'alcohol i perquè Morfi Grey, cantant de La Banda Trapera del Río i rocker de pro es deixés arrossegar per la sinceritat i preguntés als treballadors de Sidecar “d'aquí m'heu fet fora alguna vegada?”. També perquè bandes després famoses com The National o Delafé protagonitzessin sonores punxades que ajudarien a qui els va veure en un Sidecar gairebé buit a construir el típic relat de “aquell concert sí que va valer la pena, després van decaure”. Però el millor queda per al final. Un. El Sidecar és un soterrani tan blindat que els mòbils no tenen cobertura, i com a molt funcionen com a càmera de fotos. Dos, David Johansen, de The New York Dolls, va entrar a la sala abarrotada i va dir “és igual que el CBGB, el Sidecar és un infern, m'agrada!”. La música també és tot allò que l'envolta.