La dependència és una prioritat

Es compleixen deu anys de l’aprovació de la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència (LAPAD), més coneguda com la Llei de la Dependència, una normativa sense precedents que havia de canviar la vida als més vulnerables. Per primera vegada, es va reconèixer el dret a 1,2 milions de ciutadans a rebre una atenció per part de l’estat quan no poguessin valer-se per si mateixos. L’aleshores president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, va qualificar-la, literalment, de “fita històrica”, i la percepció majoritària era que teníem la quarta pota, la definitiva, per soldar definitivament l’estat del benestar.

Però la vida pot desfer qualsevol pla. I aquella normativa excepcional d’ampli consens es va anar diluint. Primer, de mica en mica, i després, de cop, en un terratrèmol fortíssim amb successius tsunamis. La crisi i les retallades. Anys de recessió, de persones abandonades i d’empreses baixant la persiana. Fins avui. És just i necessari que mirem enrere.

Des de l’entrada en vigor l’1 de gener de 2007, la llei ha topat amb un finançament opac i insuficient, amb la ineficiència del sistema i un canvi dels graus de la dependència que, progressivament, ha acabat per endurir les valoracions dels serveis socials. Dit d’una altra manera, el que fa vuit anys era un gran dependent potser ara és un dependent sever per a l’administració. I ja sabem que la prestació varia. A la baixa, evidentment.

Parlar de la LAPAD és fer-ho de la crisi. Durant la passada legislatura va perdre 2.865 milions d’euros en retallades. Es va suprimir un bloc sencer de finançament, el nivell acordat, en 285 milions, i mitjançant el Reial Decret 20/12 del 2012 es va reduir en un 13% l’altra gran font de finançament, el nivell mínim, l’import que destinen les administracions per cada dependent en funció del seu grau de discapacitat.

En aquest context, desenes de milers de persones no han acabat rebent la prestació a la qual tenien dret d’acord amb la llei. Tot això, sense tenir en compte les tensions entre l’administració central i els governs autonòmics, que s’han acusat mútuament de no complir amb les seves obligacions pressupostàries.

I ara què? Deu anys són suficients per analitzar una llei que necessita, en primer lloc, voluntat política per esdevenir un pilar de l’estat del benestar amb uns estàndards d’implantació comparables a la sanitat, l’educació i les pensions. Ara que es convoca la comissió del pacte de Toledo per abordar les pensions també és hora que ens preguntem com volem que sigui la dependència durant les properes dècades. En un context de sobreenvelliment, hem de parlar amb responsabilitat, de drets i de deures, de finançament transparent i sostenible, de com reduir la llista d’espera, d’establir un copagament just i equitatiu, d’instaurar el mateix IVA per a tot el sector... I el que és més important: situar els usuaris en el centre d’atenció per tal que puguin escollir el recurs més adequat a les seves necessitats.

No sabem si hi haurà una nova crisi, però per avançar-nos a qualsevol escenari incert hem d’actuar amb intel·ligència. Cal que les administracions deixin de veure la dependència com una despesa i entendre-la com una inversió, com la prioritat social d’aquesta legislatura. Ens hi juguem molt. El present i el futur.

Cinta Pascual és la presidenta d’ACRA (Associació Catalana de Recursos Assistencials)