Una altra gramàtica, si us plau

Ha! Quin titular més confús, quina manera d’enganyar el lector, un lingüista jugant amb les paraules, quina novetat... No, no estaríem ara reclamant que volem una gramàtica en lloc de la que ens ha servit l’IEC, com si aquest fos un article de protesta després d’haver celebrat la bona nova, sinó que en volem una altra de més a més, en el sentit que el diccionari del mateix Institut recull com l’accepció 1.7 d’altre -a: “Encara un més. En vull una altra lliura”. Vista la gramàtica, i posats a demanar, ara en volem una altra.

La novetat que s’ha destacat de la flamant Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) és que és més oberta, més democràtica, perquè aparca la dicotomia correcte/incorrecte i deixa a l’usuari de la llengua la plena sobirania per aplicar determinades fórmules, tot cercant que sigui l’adequació al registre lingüístic i a la varietat geogràfica el filtre del que és normativament viable. D’aquesta manera, l’obra representa tota una revolució en els plantejaments gramaticals clàssics, en tant que abandona el concepte monolític de la norma per abraçar la porositat de l’adequació.

Ja tenim, però, els primers dubtes sobre si l’objectiu de l’IEC, amb aquesta obra, està en consonància amb la maduresa de l’usuari, tradicionalment insegur en qüestions de normativa, ja que conceptes com ara nivell de formalitat, llengua col·loquial o adequació al registre, amb què cal entendre les solucions, s’escapen al comú del parlant. En aquest sentit la GIEC resulta una eina formidable per a professionals de la llengua i filòlegs ociosos, però esdevé inextricable per a estudiants, taxistes i mestresses de casa. Potser s’ha volgut fer la llengua més fàcil, però el canal per explicar aquesta llengua és refotudament complicat.

Ara, doncs, se’ns fa imprescindible una altra gramàtica, d’afegit, que estableixi uns criteris nítids per a un determinat nivell de llengua i que operi com va fer la de 1918, que en bona part era una gramàtica essencial que Fabra va fer a partir de la Gramática de la lengua catalana de 1912. O sigui, una gramàtica que, efectivament, assenyali de manera inequívoca el que pertoca a certs registres, en el benentès que tot allò que quedaria fora d’aquesta normativa, i que abans s’entenia com una transgressió a l’obra de Fabra, ara seria recollit a la GIEC. Ens hem entregat a la porositat de la llengua, però ara necessitem alguns agafalls on construir un model de llengua compartit.

Aquest model de llengua, però, no és fàcil de definir, no és tan sols un registre formal i prou. No és la llengua literària —en bona mesura la literatura juga a buscar els límits de la correcció—, per bé que molts textos literaris podrien entrar en aquest codi. Com hi hauria d’entrar tota la producció d’assaig i no-ficció, i evidentment el català que s’ensenya a les escoles. Hauria de ser el català de les administracions, de la retolació pública, el dels textos més formals del món de l’audiovisual. Un català de conveniència que servís de codi comú per a registres diversos sense ser-ne un de sol, que no encaixaria només amb el català escrit, ni amb l’estàndard, ni amb el de l’ensenyament; una mena de català base que servís, doncs, de fonament a l’usuari per a una expressió gramaticalment solvent.

I, aquí sí, prescriure. Es tracta de construir una convenció que, com les altres dues grans convencions de la llengua —l’ortografia i el diccionari—, em digui el que puc dir i el que no en aquest nivell de català, sense que ningú pressuposi que s’hi neguen la resta de solucions ni s’estableixen límits al que és possible dir i escriure. Una gramàtica normativa que no anul·li el que no hi surt. Hi ha d’haver un català base on el gerundi de posterioritat no sigui senzillament “inadequat”, on l’article neutre lo estigui vetat, on el relatiu en el que sigui sempre perseguit. Ara que la feina grossa ja és complerta, convé travar un codi compartit que aporti seguretat en certs registres decisius, i deixar tots els dubtes per a la fricalla que ens dediquem a això.