El Trump que porto a dins

El ploriqueig i els escarafalls perquè ha guanyat Trump són pesats, sí, però el pitjor és que després de llegir desenes d’anàlisis sobre els comicis no he trobat ni una assumpció de responsabilitat per part de ningú. La premsa nord-americana, que està encantada d’haver-se conegut, va omplint pàgines amb articles que la descriuen molt millor que a Trump. Parlen de postveritat i de coses tan rares com Kardashianized authoritarianism, que seria la berlusconització de la política americana.

Canviaria mil metres quadrats d’articles per un breu de mea culpa, però la culpa és negra i no la vol ningú. Perquè, abans de marcar distàncies amb Trump, no seria honest i desitjable mesurar les que ens separen d’ell? Potser és que no n’hi ha tantes, pot ser que no siguin tan grans. Si hi insistim tant, no deu ser que hi ha alguna cosa que ens hi uneix de manera irremeiable? Quina part de Trump compartim del magnat vulgar, prepotent i racista?

De fet, el nou president és una mica de tots nosaltres. “Podria disparar a la Cinquena Avinguda i no perdre cap vot”, va dir. Crec que si hagués canviat la Cinquena Avinguda de Nova York per l’últim poblet de Kansas hauria passat el mateix, ja que al cap i a la fi, no ha guanyat Trump, és el sistema el que guanya a través seu. Trump és la celebració del triomf d’un sistema en el qual tots vam acabar participant, una forma d’organització del poder amb una circumferència que és a tot arreu i un centre que no és enlloc.

Se m’acudeixen pocs símbols més adequats per al triomf del capitalisme que la victòria de Trump, amb un currículum que respon de manera precisa i exacta al tipus de valors que han anat a l’alça durant les últimes dècades. Negocis tèrbols, universitats fraudulentes i tota mena d’activitats que el capitalisme salvatge pot beneir. El capital es vota a si mateix i guanya, però no ens escandalitzem: aquí es van salvar els bancs i ni tan sols la premsa en pot parlar amb llibertat. Postveritat, diuen… Si no guanya un Trump és perquè no cal.

D’altra banda, em sembla que hem estat educats en dosis de classisme, masclisme i racisme prou altes per no haver de tractar Trump com un estrany. Els articles que expel·lien alguns think tank patris abans de la crisi eren neoliberalisme de Barea i Rato, de nou-ric o de Curro Jiménez. Almenys Trump és ric de tota la vida.

Els seus votants ens seran la mar d’útils. Es convertiran en el nostre dolent preferit. Recordarem com els alumnes blancs d’un institut cridaven als seus companys d’aula, llatins, “Construïm el mur, construïm el mur!”, però oblidarem que Zapatero va fer el mateix a Melilla. Del masclisme, les xifres de violència de gènere parlen per si soles, de desigualtat salarial o la quantitat d’implícits que portem a dins, trigarem tota la vida a treure’ns aquesta brutícia.

Lliçons als votants de Trump, poques, i menys si les hem de llegir provinents de la il·lustrada esquerra europea. De l’americana, tampoc. L’alcalde de Chicago va assegurar en un discurs molt bonic que la immigració es podia sentir segura a la ciutat. No dic que no calgués, però en una ciutat amb un terç de llatins i un terç d’afroamericans, sorprèn la proporció baixíssima d’aquestes comunitats a les universitats de l’estat. Va dir segurs, no estem parlant de la igualtat d’oportunitats, suposo que el que volia dir era que no hi hauria batudes per deportar-los. Val més això que res.

Obama va humiliar públicament Trump una vegada, després que el magnat s’acarnissés amb el seu origen i religió, i va ensenyar en un sopar com podia ser la Casa Blanca si Trump fos president. Una vulgaritat, per descomptat, un cúmul de luxe innecessari. Diuen que aquí va començar tot i té certs aspectes de credibilitat. Hi ha certa justícia poètica en tot això, en la ràbia que senten molts votants que s’han sentit abandonats pels qui no haurien d’haver-ho fet mai, els demòcrates, la part contractant que ha permès que s’engendressin monstres econòmics com Trump o Lehman Brothers. Això també és una humiliació. La premsa nord-americana tampoc no ho voldrà reconèixer, però porta un Trump a dins.

No m’estranya que Henry Kissinger hagi declarat que és el president més genuí que ha vist. No hi puc estar més d’acord.

Francesc Serés és escriptor.