La veritat sobre Bolaño

Fa poc s'ha publicat un article del crític Ignacio Echevarría (El Cultural d'El Mundo, 23 de setembre del 2016) i unes declaracions de l'editor Jorge Herralde (La Vanguardia, 30 d'octubre del 2016) que, lluny de referir-se a qüestions literàries de l'obra de Roberto Bolaño, tracten sobre assumptes de la meva vida privada, la dels meus fills i la del mateix Roberto que no són certes.

Roberto va morir el 2003 després de llargs anys de malaltia i la seva voluntat sempre va ser que la seva dona i els seus fills gestionessin la seva obra, com hem estat fent amb discreció. Després de la seva defunció, jo vaig seguir vivint a Blanes amb els meus fills i intentant portar una vida anònima aliena a les picabaralles editorials. Sempre he mantingut la meva feina com a educadora social a l'Ajuntament d'aquest poble, on treballo des de fa més de 30 anys. Ara em veig, tristament, en l'obligació de trencar aquest silenci de més de 10 anys.

Echevarría i Herralde atribueixen que se'ls hagi apartat de la gestió de l'obra de Roberto al fet que, segons ells, coneixien una relació sentimental de l'autor amb Carmen Pérez, cosa que no és certa en absolut. Actuen moguts pel despit, perquè, haig de dir, que se'n van apartar ells mateixos.

La publicació recent de la novel·la inèdita El espíritu de la ciencia ficción i la cessió dels drets de l'obra d'en Roberto a Alfaguara i no a Feltrinelli (successora d'Anagrama) es deu únicament a raons professionals. La proposta que va fer Alfaguara en el marc de les negociacions en les quals va intervenir el meu agent, Andrew Wylie, va ser molt més avantatjosa per a l'obra d'en Roberto. No només des del punt de vista econòmic. Alfaguara té més presència a Llatinoamèrica, on els seus llibres valen menys, una qüestió fonamental per garantir l'accés dels lectors a la seva obra.

Cal destacar, a més, que quan en Roberto va morir, només feia set anys que publicava a Anagrama. De la totalitat de la seva obra (15 llibres), sis els va publicar en altres editorials (Seix Barral, Acantilado, Lumen, Planeta Chile i Mondadori). Com bé sap el mateix Herralde, dels 20 anys de vida editorial de Roberto, set corresponen a en Roberto i 13 a la gestió de la seva família. Durant aquests últims anys, la seva editorial va poder reunificar tota l'obra en el seu segell i publicar inèdits pòstums molt rellevants. Després de 13 anys a Anagrama difícilment es pot sostenir que prenguem decisions de manera impulsiva o venjativa.

La meva pèrdua de confiança en Herralde es va iniciar el 2008, quan vaig revisar els contractes. Em vaig adonar que el 2005 Anagrama havia formalitzat sense la meva autorització un pacte pel qual estàvem pagant comissions molt més altes del que és habitual. Si les comissions rondaven habitualment el 20%, els meus fills i jo pagàvem entre un 35% i 55%. Anagrama va estendre la vigència dels contractes fins al 2015 i va ampliar el límit d'exemplars que podia editar fins a la inversemblant xifra de 5.000.000 quan els límits dels contractes anteriors eren de 20.000 exemplars. A més, quan es va signar el contracte el 2005, ja havia caducat la vigència de diverses obres per haver-se superat el límit d'edició, tot això sense abonar l'avançament habitual.

En aquest context, l'agència literària Andrew Wylie em va oferir representar l'obra de Bolaño en l'àmbit mundial i es va produir la renegociació amb Anagrama, que, a més, va cessar en la gestió internacional de l'obra. Va ser en aquell moment quan el meu nom, que gairebé no havia sortit a la premsa, va passar a ser el centre d'articles que desacreditaven la meva imatge i al·ludien a fets de l'esfera privada que no són certs.

Respecte a Ignacio Echevarría, la nostra relació professional es va trencar el 2005 perquè, igualment, vaig perdre la confiança en ell. En el treball de coordinació de l'edició del llibre El secreto del mal, vaig tenir coneixement que havia difós per correu electrònic a terceres persones el manuscrit inèdit d'aquesta obra sense demanar la meva autorització i abans d'haver signat cap contracte. Vaig considerar-ho una frivolitat i una falta de responsabilitat. Quan li vaig preguntar per això va reconèixer el seu error, va demanar disculpes i va dimitir del seu càrrec. Menteix, doncs, quan afirma que el vaig acomiadar. I menteix quan en relata els motius. En el seu moment, ell mateix va trobar justificada la seva dimissió, com es constata en el correu electrònic que em va enviar el 9 d'octubre del 2005: “Lamento molt sincerament haver decebut la teva confiança. […] Em faig càrrec del que pot suposar una pèrdua de confiança i assumeixo plenament la meva responsabilitat”. A més, s'ha desdit del que em va escriure dos dies després, en un altre correu: “Per la meva banda, no tinc intenció de donar més voltes a l'assumpte, i encara menys de divulgar-ho de cap forma”.

Després d'aquest missatge no podia imaginar que Echevarría continuaria declarant-se marmessor de l'obra de Roberto —mentint públicament— fins que el 2011, sis anys després, vaig declarar a La Vanguardia que mai ho havia estat. És a dir, menteix quan escriu en el seu recent article d'El Mundo que mai s'havia definit com a tal i que eren els periodistes els qui ho afirmaven. N'hi ha prou amb llegir l'entrevista que va concedir a El Telégrafo de l'Equador (2 de desembre del 2009):

—Canviant de tema, fins fa poc temps va estar a càrrec de l'obra de Bolaño…

—Ho estava, ara no. El que passa és que ell em va nomenar, davant de la seva vídua, marmessora, però només de paraula. Jo no tenia poders jurídics en l'administració del seu llegat.

Els meus arguments són professionals. Per això és absurd que Herralde i Echevarría decideixin per despit qui va ser, i des de quan, la seva parella. Amb gran dolor, els meus fills i jo estem pagant, em temo, les conseqüències de la nostra sortida d'Anagrama.

Sobre la meva vida privada, la d'en Roberto i els meus fills no n'he parlat mai als mitjans i no ho faré ara. Només em limitaré a dir que Roberto i jo vam mantenir un projecte de vida en comú, de parella i familiar amb els nostres fills, durant 23 anys, des que ens vam conèixer a Girona el 1981 fins a la seva defunció. És fals que en Roberto compartís la seva vida i els últims sis anys abans de morir amb Carmen Pérez. En totes les seves declaracions públiques, també en l'entrevista que va concedir pocs dies abans de la seva defunció, els seus temes són la literatura i la seva família, a qui professava un profund amor i respecte i amb qui va viure a Blanes fins al final.