El pacte contra el canvi climàtic ja té un calendari de desenvolupament

La Cimera del Clima de Marràqueix s'ha tancat aquest divendres amb un text en el qual es fixa el calendari per desenvolupar l'Acord de París contra l'escalfament global. Ho ha fet malgrat l'amenaça per a la lluita climàtica que suposa l'arribada a la presidència dels Estats Units de Donald Trump, que durant la campanya va advertir que traurà al seu país d'aquest pacte.

S'esperava que la cimera fos una reunió anodina i de transició després que fa un any s'aprovés l'Acord de París, però Trump ha animat els representants dels 200 països reunits a la ciutat marroquina a llançar missatges sobre el seu compromís contra l'escalfament. L'impuls és ja "irreversible", han conclòs els països reunits a Marràqueix.

L'Acord de París va entrar en vigor a principis d'aquest mes. Va ser en un temps rècord gràcies a haver aconseguit el nombre suficient de països que l'han ratificat, entre ells la Xina i els EUA. Però no està desenvolupada la lletra petita del pacte, que marcarà si és un èxit o no. L'acord seria alguna cosa així com una llei, però encara falta el desenvolupament dels reglaments. Per exemple, s'han de fixar mecanismes clars de control i comptabilitat de les emissions mundials de CO₂ o un sistema de balanç dels esforços globals en la reducció dels gasos d'efecte hivernacle.

El pacte de París estava pensat perquè entrés en vigor el 2018. Durant els dos anys anteriors, s'havia de treballar en aquest desenvolupament reglamentari. I a la Cimera de Marràqueix el que s'ha aprovat és seguir amb aquest full de ruta, és a dir, el compromís de tots els països de tenir el cos de reglaments llest per al 2018.

Encallat

El text final s'ha encallat aquest divendres. Alguns països eren poc partidaris de deixar clar ja aquest calendari. Segons fonts de la negociació, apostaven per posposar la decisió al 2017. Es tractava, segons aquestes mateixes fonts, de països amb interessos petrolífers molt forts que preferien "esperar a veure què fa Trump".

El text final de Marràqueix, que es divideix en dues parts, també ha entrat en la discussió sobre el finançament. En aquestes negociacions, que se celebren cada any des de fa més de dues dècades, sempre es repeteix la mateixa pregunta: quant i com han de pagar els Governs desenvolupats als països pobres que pateixen els efectes d'un escalfament desencadenat pels més rics?

A l'Acord de París s'establia l'obligació que, el 2020, existeixin 100.000 milions de dòlars anuals per a finançament climàtic, que principalment han d'aportar els desenvolupats. L'OCDE sosté que ja hi ha compromisos per valor de 70.000 euros. La meitat ha d'anar a parar a mitigació (retallades d'emissions) i l'altra meitat a adaptació, és a dir, per a aquests països que ja pateixen els efectes de l'escalfament o els patiran.

La discussió ara se centra a saber a través de quins instruments es canalitzen aquests diners. Amb el Protocol de Kyoto, que estarà vigent fins que el 2020 es comenci a aplicar l'Acord de París, es va crear el Fons d'Adaptació. I els països en desenvolupament volen que continuï, entre d'altres coses, perquè és molt més àgil que uns altres en tractar-se d'ajudes entre Estats sense intermediaris. El text final de Marràqueix recull aquesta continuïtat del Fons d'Adaptació més enllà del 2020.