El Suprem anul·la el cànon digital aprovat pel PP

El final del polèmic cànon digital que va aprovar el PP ja estava escrit. Quan el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va sentenciar al juny que violava les normatives comunitàries, el seu destí es va tancar en un atzucac. Així doncs, només faltava l'epíleg, és a dir, que el Suprem recollís la decisió del Tribunal de Luxemburg. I així ho ha fet. La sala contenciosa administrativa del Suprem ha declarat nul i inaplicable el Reial decret 1657/2012, que regulava el naixement del nou sistema: en lloc de l'antic cànon digital, el Govern de Rajoy va establir una compensació per les còpies privades amb càrrec als Pressupostos Generals de l'Estat i que paguessin, per tant, tots els espanyols.

Per això, i sobretot pel notable descens en els seus ingressos —de 115 milions el 2011 amb el cànon a cinc en els anys següents, amb la nova compensació—, tres entitats de gestió (Egeda, Vegap i Dama) van recórrer el 2013 contra el decret davant del Suprem. Abans de decidir, el tribunal va traslladar el dubte al TJUE, que va assegurar que no encaixava en les lleis europees precisament “en la mesura que no pot garantir que el cost de la compensació equitativa només sigui sufragat, en últim terme, pels usuaris de còpies privades”.

De tornada a Espanya, el Suprem ha estimat parcialment els recursos i ha declarat “inaplicable” la normativa, que ha anul·lat íntegrament. En una sentència de 13 fulls, l'alt tribunal adverteix que el Govern espanyol “no ha ofert cap argument que permeti excloure que de la sentència del TJUE es desprèn inexorablement la incompatibilitat” amb la norma espanyola, per la qual cosa “l'única conclusió” que pot extreure la sala és que “en aplicació del principi de primacia del dret de la Unió Europea” els preceptes del reial decret “s'han de considerar inaplicables” en aquest cas.

“A això s'ha d'afegir que el Reial decret 1657/2012 és un reglament executiu, que té com a finalitat desenvolupar aquests preceptes legals pel que fa al procediment per al pagament de la compensació equitativa per còpia privada amb càrrec als Pressupostos Generals de l'Estat. Així doncs, és evident que el Reial decret 1657/2012 no té fonament legal efectiu i, en conseqüència, és nul”, afegeixen els jutges en la sentència, de la qual ha estat ponent el president de la sala contenciosa administrativa, Luis Díez-Picazo.

El Suprem ha anul·lat el reial decret en el conjunt, per la qual cosa no ha entrat a valorar aspectes concrets que havien estat impugnats per les entitats que van presentar els recursos. La resolució, que va avançar El Español, suposa una garrotada per al Govern del PP i l'anterior secretari d'Estat de Cultura, José María Lassalle, impulsor de la normativa. D'altra banda, el nou Executiu de Rajoy ara està obligat a aprovar un altre model de compensació als autors. De fet, la necessitat d'aquesta reforma ja apareixia en 150 mesures per millorar Espanya, el pacte d'investidura que el PP va signar a l'agost amb Ciutadans per obtenir el seu suport.

Compensació als autors

La còpia privada és una excepció dins del dret d'autor. D'una banda, les lleis prohibeixen la reproducció de música, cinema, literatura i altres formes artístiques si no estan autoritzades pels seus creadors. D'altra banda, s'accepten com a legals totes les reproduccions que les persones físiques realitzin per al seu ús privat, sense finalitats comercials. A condició, això sí, que es fixi una compensació per als autors.

El cànon digital que existia des del 1992 i el Govern de Zapatero va actualitzar per a l'era d'Internet el 2006 optava per gravar la compra per part de persones físiques de CD, DVD, lectors d'mp3, fotocopiadores o altres instruments que poguessin servir per fer còpies privades, per recuperar el suposat perjudici que suposaven per als creadors. L'Executiu de Rajoy va decidir suprimir aquest model i apostar per retribuir els autors a posteriori, "a exercici vençut", a través d'una partida en els Pressupostos Generals de l'Estat i segons la disponibilitat econòmica de les arques públiques. A Europa, només Finlàndia, Estònia i Noruega fan el mateix, mentre que la majoria de països aplica el model de cànon digital tradicional, a priori.

El Tribunal de Luxemburg no es va oposar en principi al fet que el pagament fos amb càrrec als Pressupostos Generals de l'Estat, però sí que va rebutjar que no afectés només els qui efectivament adquireixin aparells per a la còpia privada, sinó indiscriminadament a cada espanyol i a les empreses. Pel que fa a l'antic model, el TJUE tolera que s'estableixi prèviament un cànon per a la compensació, sobretot a causa de la dificultat d'identificar clarament les persones físiques concretes que fan les còpies. Accepta també que les empreses que venen aquests aparells acabin carregant aquest pagament a l'usuari, a través del preu final.