Un Messi gegantí

Messi l'hi té jurada al Sevilla —ja són 27 gols en 29 partits del 10— i el Barça se sent capaç de qualsevol cosa amb l'argentí. No hi ha cap jugador al món que tingui un efecte tan categòric sobre un partit, sobre un contrari i sobre el propi equip que Messi. L'argentí ha estat The Best i també el Pilota d'Or, un jugador universal, únic al Sánchez Pizjuán, un estadi que bull i fins ahir invicte. El davanter va protagonitzar un partit monumental davant l'ambiciós Sevilla. Rebentat, l'equip de Sampaoli només va claudicar davant del 10, redemptor del Barça, un cúmul de moments més que de partits, de nou irregular, camaleònic, capaç del millor i del pitjor, encadenat a la millor versió de Messi.

El Barça no sap gaire bé què ha de fer quan escalfa Messi i comença el partit, a mig camí de no se sap on, disposat en qualsevol cas a sobreviure a l'adversitat, com feia en els seus temps de jugador Luis Enrique. Ha perdut futbol, no controla el joc i sovint es lliura a la llei del rival, una concessió molt greu si es tracta del Celta, del City o del Sevilla, equips ben definits que pressionen bé i amb una confiança que contrasta amb la inestabilitat del Barça. Els blaugrana semblaven espantats quan van trepitjar el Sánchez Pizjuán, perdien la pilota tant a les zones toves com a les de risc i acceptaven l'intercanvi de cops perquè suposaven que Messi, Luis Suárez i Neymar són millors que qualsevol altra davantera, fins i tot la disposada per Sampaoli. L'argentí va formar amb cinc atacants, confiat en el punt de febre del seu equip, en el factor camp, en l'excitació de l'afició i en el dolç moment del Sevilla. Havia arribat el dia de tombar també el Barça.

L'optimisme andalús contrastava amb la depressió del Barça. Les arribades del Sevilla s'encaraven sempre amb Ter Stegen i les blaugrana no acabaven de resoldre davant Sergio Rico, esplèndid d'altra banda en un xut de Suárez. L'uruguaià no la va encertar i, per contra, sí que la va clavar Vitolo, habilitat per Sarabia després d'una transició fallida del Barça. El Sevilla defensava amb tensió i el Barça ni obria ni tancava, exposat i vulnerable, sorprenentment maldestre en la passada, incapaç de combinar, reiteratiu en l'error i en les pilotades, sotmès per un Sevilla vitalista.

Partit trencat

Els locals jugaven com un equip excitat i organitzat, per sobre dels barcelonistes, que s'estiraven de forma discontínua, de vegades en estampida i de vegades a partir del trident, sempre lliurats a Messi. El Barça ho va passar malament fins que Messi va marcar. La victòria semblava tan franca per al Sevilla que Sarabia i Vitolo van fallar dos xuts senzills davant Ter Stegen. Encara que la pilota anava i venia, el gol només rondava l'àrea del Barça. Sense Piqué, Umtiti s'encongia i sense Iniesta Rakitic tremolava. Denis Suárez, en canvi, va aparèixer en una contra iniciada per Sergi Roberto i que va rematar Messi després de l'assistència d'un Neymar valent. El gol va encendre Denis Suárez i sobretot Messi.

El Sevilla es va enrabiar i va tornar a la pista després del descans amb la intenció d'arramblar el Barça. El partit es va trencar i les oportunitats es van succeir a les àrees de Sergio Rico i Ter Stegen. L'escenari es va posar progressivament a favor del Barça davant la fatiga del Sevilla. Els nois de Sampaoli van cedir en la pressió i van donar aire a Denis Suárez. A partir, sobretot, de les intervencions del volant, Messi va tenir fins a tres rematades franques davant del marc del Sevilla. Els blaugrana es van encadenar al 10. Va haver-hi un moment en què la victòria va passar a ser una qüestió personal de Messi. O marcava o no hi hauria triomf del Barça. Fins que el mateix Messi va decidir fer una assistència a Luis Suárez. Al voltant de Messi el Barça va millorar, es va posar a jugar, més compacte i ben col·locat, com si fos una unitat, i també més agressiu, intens i virtuós, tot i que li va faltar resolució, negada per Sergio Rico, el millor d'un Sevilla irreductible.

La força andalusa va exigir una defensa numantina d'Umtiti i el lideratge de Messi en un final bonic i emocionant al Pizjuán. Però passa que el 10 havia decidit que el partit era seu per a disgust del Sevilla i sort del Barça, que té temps per patir, aguantar i créixer com a equip, aferrat a la samarreta de Messi.